Big Will Shakespeare

BIG WILL SHAKESPEARE

(a la Biblioteca de Catalunya)

Avui, a la Biblioteca de Catalunya hem pogut veure  la peça que Quim Lecina ha preparat pel X Festival Shakespeare en honor al bard : Big Will Shakespeare!!! Es tracta d’un recorregut dramatitzat sobre part de l’obra del de Stratfford, amb l’acció situada al Boar’s Head, la taverna que freqüentava l’escriptor. En escena tres actrius-músiques-cantants i un actor.

Comença l'espectacle i mitjançant una breu projecció, l’autor ens explica el seu descobriment de Shakespeare quan tenia 20 anys: al cine amb l’Otel·lo d’Orson Welles. A continuació les tres bruixes de Macbeth ens il·lustren de com era el Londres de finals del XVI, quants habitants tenia, quins teatres hi havia i la mena de públic que hi acudia: majoritàriament prostitutes, mariners, pirates, lladres i... prostitutes. I així comencem a fer un repàs per set de les obres més emblemàtiques de l’autor: Enric IV, Hamlet, Otel·lo, El Rei Lear, Macbeth i Antoni i Cleopatra.

La dramatúrgia és del mateix Lecina i penso ha fet un gran treball, aconseguint mantenir un fil conductor que va enllaçant les set peces sense deformacions ni trencaments bruscos, mentre encaixa comentaris, diàlegs i cites textuals sense que res grinyoli. Així ha aconseguit una passejada desenfadada i segons com alegre per sobre d’uns textos molt potents, sense estar-se de donar una bufetada de tan en tant al públic deixant-nos cruament en el text dur i literal.

Gran idea la de les tres actrius que tan feien de personatges com de “cor grec” —sempre he pensat que les tres bruixes de Macbeth eren un cor grec—, a més de les interpretacions musicals i cantades a molt alt nivell (el duet de piano i cello m’han fet pensar més d’una vegada en la parella Ryuichi Sakamoto i Jacques Morelembaum). El vestuari, que anaven canviant davant del públic, molt divertit: les noies amb un toc puteril de vermells i mitges de malla, i l'actor amb un bon mostrari de fracs, barrets i corones de cartró i oripell. La selecció musical que acompanyava cada quadro era força curiosa, però molt encertada; s’anava balancejant entre Johan Sebastian Bach (1685-1750) i Fats Waller (1904-1943).

Molt bones interpretacions de Montserrat Bertral, Anna Farriol, Berta Vidal i el mateix Lecina que junt amb Eva Hibernia han compartit la direcció. A la Biblioteca no hi cabia ni una agulla i sóc testimoni que hi havia persones esperant si fallava algú per poder entrar. Aplaudiments llargs i sonors i tothom amb el mateix comentari a la boca: redéu que bé ens ho hem passat! I es que els clàssics, si es fan bé, ho admeten tot.