Partita 2

PARTITA 2

(a la Cour d’Honneur du Palais des Papes)

La reputada ( ara anava a dir un disbarat) coreògrafa i ballerina belga Anne Teresa  de Keersmaeker  ha estrenat l’obra d’aquest títol al Festival d’Avinyó, un espectacle de dansa que pren el nom de la composició per a violí de Johann Sebastian Bach, Partita 2 en D min, BWV 1004.

És una creació d’aquest any, per la quan cosa era molt esperada la seva estrena i potser per això el seu fracàs ha estat tan estrepitós. Cada nit hi ha hagut gent abandonant les grades i esbroncada amb crits, uuuuhs i picades de peus. També s’ha de dir que hi ha hagut bravos i aplaudiments, però no ens enganyem hi ha un públic que ho aplaudeix tot. Com a exemple el meu veí de seient; s’ha passat dormint una hora llarga dels 85 minuts que dura la peça i en acabar s’ha posat a aplaudir mentre lluïa una mena de somriure estúpid, com fent veure que abans en contes de clapar estava concentrat.

La cosa ha començat de la següent manera. Amb l’escenari completament a les fosques a començat a sonar l’obra de Bach. Una violinista —ho sabíem perquè ho deia el programa, no perquè la veiéssim— ha interpretat la Partita sencera, els cinc moviments. Una vegada ha acabat hem intuït que compareixien la parella de ball, i hem començat a sentir moviment i salts damunt l’escenari... perquè continuàvem a les fosques i no vèiem, com diria un castís, un pijo. Molt lentament s’ha anat fent llum —molt tènue— damunt l’escenari i, amb dificultat, hem albirat els dos ballarins que continuaven fent botets —segurament dansant— damunt aquella tarima tan gran, d’un negre intens, per acabar-ho d’adobar.

Aleshores ens hem adonat —cagumdena— que els espectadors no havíem estat prou aplicats i que potser les passaríem putes per no haver memoritzat la música, ja que la violinista havia desaparegut i els protagonistes i nosaltres, humils espectadors havíem de gaudir de la melodia “de memòria”. Ha sigut dur anar seguint els moviments coreogràfics sense tenir la seguretat de si estàvem a la part de la Sarabanda o a de la Giga. Per sort al “tercer acte” s’han compadit de nosaltres i han fet tornar la violinista i aquesta vegada han repetit la conya tots junts, ball i música.

Com a presa de pèl ha estat sonada. Penso que tots —la coreògrafa i el públic— hem estat víctimes del que jo anomeno la síndrome de la Cour d’Honneur, tenir de fer una cosa fora de mida, poc corrent, mai vista, per épater le bourgeois. Merde —he pensat jo en francès, ja que a Avinyó parlen aquest idioma—; tan bé que ens ho hauríem pogut passar si la noia aquesta hagués innovat amb una mica de seny.