DE QUAN SOMIAVA
(al Espai Lliure del Teatre Lliure de Montjuic)
Mentre tornava cap a casa
després d’haver vist aquesta funció, pensava que si fos programador de teatre i
estigués al meu despatx atenent autors i un m’expliqués la seva idea en que una
actriu soltera i aturada es treia les neures cantant cançons d’Eurovisió,
segurament hauria fet com el personatge de l’Eugenio i hagués preguntat a la
secretària que hay alguien más?
Doncs més o menys amb això, Jordi Prat i Coll ha muntat una peça de
categoria elaborant un text en que les paraules es van entrellaçant talment com
si fessin puntes de coixí i amb una posada en escena gens clàssica. És un monòleg,
però relatat a quatre veus, doncs les quatre actrius fan el mateix personatge
en el mateix moment, agafant la paraula ara l’una i ara l’altra, cosa que dóna
una dinàmica poc comuna, trepidant.
“Ella” és una actriu més o
menys de 35 anys, aturada en el més ampli sentit de la paraula, o sigui que no
la truquen per feina ni per anar a prendre una copa i fer una rebolcada; està
varada com aquelles balenes que es queden quietes a la platja, però a aquestes
balenes els nens de les escoles conscienciades les van a remullar el llom; a ella ni això. La
protagonista es mira al mirall i s’agrada, no s’agrada, espera i es desespera...
i aleshores fa el que feia quan era petita: canta, i canta el mateix que quan
era una nena, cançons d’Eurovisió, però ara, cagumdena!, entén les lletres com
la Donde Estás Corazón.
No explico res més, però sí
dir que a sobre del magnífic text tenim un pòquer d’asos: Sara Espígol, Fiona
Rycroft, Marcia Sisteró i Berta Girau, histriòniques, seductores, bandarres i divertides;
canten bé, es belluguen bé i no els fa por dir procacitats; les expressions de
la cara i la corporal són de manual. El propi Jordi Prat les ha dirigit de meravella,
vorejant l’excés, però sense passar-se mai de la ratlla, i Raimon Rius ha aprofitat
el magnífic equipament de l’Espai Lliure per dissenyar una il·luminació de categoria.
Poc més de mitja entrada,
però aplaudiments sincers que han fet sortir al quartet a saludar una i altra
vegada. No em cansaré de dir i repetir
que és un plaer veure com l’Espai Lliure s’aprofita i no resta tancat i barrat.
Per acabar una recomanació: aneu a veure aquest Aixopluc, us ho passareu de
conya.
P.D. Aquesta obra es va estrenar el juny passat a la Sala Atrium.
Jo també vaig veure l'obra de Teatre i la veritat es que en va ver pensar... Que evidentment es una obra femenina escrita des del punt de vista d'un homa, on no s'acosta ni de lluny al que es la dona qvui en dia. Les actrius ho fan meravellosament però el contingut es pèsim
ResponElimina