13 d’oct. 2013

De Quan Somiava

DE QUAN SOMIAVA
(al Espai Lliure del Teatre Lliure de Montjuic)




Mentre tornava cap a casa després d’haver vist aquesta funció, pensava que si fos programador de teatre i estigués al meu despatx atenent autors i un m’expliqués la seva idea en que una actriu soltera i aturada es treia les neures cantant cançons d’Eurovisió, segurament hauria fet com el personatge de l’Eugenio i hagués preguntat a la secretària que hay alguien más?
Doncs més o menys amb això,  Jordi Prat i Coll ha muntat una peça de categoria elaborant un text en que les paraules es van entrellaçant talment com si fessin puntes de coixí i amb una posada en escena gens clàssica. És un monòleg, però relatat a quatre veus, doncs les quatre actrius fan el mateix personatge en el mateix moment, agafant la paraula ara l’una i ara l’altra, cosa que dóna una dinàmica poc comuna, trepidant.
“Ella” és una actriu més o menys de 35 anys, aturada en el més ampli sentit de la paraula, o sigui que no la truquen per feina ni per anar a prendre una copa i fer una rebolcada; està varada com aquelles balenes que es queden quietes a la platja, però a aquestes balenes els nens de les escoles conscienciades les van a remullar el llom; a ella ni això. La protagonista es mira al mirall i s’agrada, no s’agrada, espera i es desespera... i aleshores fa el que feia quan era petita: canta, i canta el mateix que quan era una nena, cançons d’Eurovisió, però ara, cagumdena!, entén les lletres com la Donde Estás Corazón.
No explico res més, però sí dir que a sobre del magnífic text tenim un pòquer d’asos: Sara Espígol, Fiona Rycroft, Marcia Sisteró i Berta Girau, histriòniques, seductores, bandarres i divertides; canten bé, es belluguen bé i no els fa por dir procacitats; les expressions de la cara i la corporal són de manual. El propi Jordi Prat les ha dirigit de meravella, vorejant l’excés, però sense passar-se mai de la ratlla, i Raimon Rius ha aprofitat el magnífic equipament de l’Espai Lliure per dissenyar una il·luminació de categoria.
Poc més de mitja entrada, però aplaudiments sincers que han fet sortir al quartet a saludar una i altra vegada.  No em cansaré de dir i repetir que és un plaer veure com l’Espai Lliure s’aprofita i no resta tancat i barrat. Per acabar una recomanació: aneu a veure aquest Aixopluc, us ho passareu de conya.
P.D. Aquesta obra es va estrenar el juny passat a la Sala Atrium.

1 comentari:

  1. Jo també vaig veure l'obra de Teatre i la veritat es que en va ver pensar... Que evidentment es una obra femenina escrita des del punt de vista d'un homa, on no s'acosta ni de lluny al que es la dona qvui en dia. Les actrius ho fan meravellosament però el contingut es pèsim

    ResponElimina