El diario de Adán y Eva

EL DIARIO DE ADÁN Y EVA

(al Teatre Condal)

A alguns teatres hi vaig amb certa prevenció, i reconec que és un prejudici, però tenen una trajectòria i programen cert tipus d’espectacles que no s’avenen amb les meves preferències, però hi ha autors que, sortosament, estan per damunt del bé i el mal, i el senyor Samuel Clemens (Mark Twain pels amics) és un d’ells i per això quan vaig veure que programaven El Diario de Adán y Eva, no m’hi vaig poder resistir. Aquest sureny dels EEUU va ser uns dels que em va n convertir en lector a la meva adolescència, i no parlo de Huck Finn, sinó dels relats breus com la Granota Saltadora del Comptat de Calaveres, i això no s’oblida, com els amors de joventut i altres coses que no diré.

El Diari... és una joia on s’explica la creació del món per part d’Adam al principi, amb la incorporació d’Eva seguidament. Fins aquí el text de Mark Twain, però Blanca Oteyza, Miguel Angel Solà i Manuel González hi ha afegit una segona trama que es va intercalant i és una virgueria.

Ens remuntem als anys cinquantes, seixantes, quan la ràdio era un glop d’aire fresc en la nit permanent en que estava Espanya sota el règim del cabró, i aglutinava famílies senceres al voltant de l’aparell —normalment Philips i Telefunken—, i uns locutors —a la SER de Ràdio Barcelona— feien un programa nocturn d’èxit en el que van escenificar El Diari... La pirueta és que ara una altra reportera entrevista al famós locutor i...

Amb una posada en escena austera, però molt bona de Miguel García de Oteyza, la parella Fernando Guillén Cuervo i Ana Milán ens transporten al passat i al present en un vaivé perfecte i emotiu gràcies a una direcció excepcional de Miguel Angel Solá, aquest bonaerense que últimament es prodiga per Barcelona. Tan Fernando Guillén com Ana Milán estan superbs, però, és clar, sempre hi ha un personatge que és el bombó de la funció, i aquí és el de la noia, que està extraordinària. A destacar la música, tan l’original de Martin Bianchedi, preciosa, com la de suport publicitari dels programes, rescatant perles com yo soy aquel negrito del africa tropical... o la no menys popular es el Cola-Cao desayuno y merienda...

No sé... penso que potser s’ha de ser gran per entendre certes coses, com aquestes històries de la ràdio, però estic segur que a la gent jove també els emocionarà com m’ha passat a mi, i és que els bons textos no tenen edat, com no tenen edat els sentiments. Poca gent al Condal, però els que hi érem ham aplaudit amb força i convicció.

P.D. El Fernando Guillén Cuervo és un actor català força conegut, fill de comediants famosos, però l’Ana Millán no. Una pista: recordeu una micro-sèrie molt divertida que feien per la tele i es deia Camera Café? Doncs la Milán era la buenaza que tenia una mala hòstia de collons.