Taxi... al TNC

TAXI... AL TNC

(a la Sala Gran del TNC)

Avui he corroborat que començo a ser molt gran, doncs he vist Taxi... al TNC, un  bon homenatge al paral·lel robant el títol de Taxi... al Cómico de l’any 48, i m’he recordat que jo al Cómico hi havia anat quan feia de policia militar fent el servei a l’any 61, poc abans d’enderrocar-lo —el teatre, no el servei—. Encara recordo la Carmen de Lirio actuant amb un galán que era del meu poble, però no ens posem sentimentals...

L’Albertí, no és cap secret, és una autoritat “en Paral·lel” i com a nou director artístic ha volgut començar la temporada amb aquest homenatge al món de les varietats que es feien en aquesta avinguda al principi del segle passat, i per això va encarregar a Lluisa Cunillé, Josep M. Miró i Xavier Pujolràs aquest collage on han col·laborat una quantitat ingent d’artistes catalans, cantant, ballant i fent el ruc en el sentit més esplèndid de la paraula, i és clar, ens ho hem passat rebé.

Per començar una orquestra potent composada per setze professors —abans es feia servir molt aquesta expressió per donar més prestància— sota la batuta de la directora polonesa Wanda Pitrowska*, ens ha posat en situació amb la música d’una revista de l’any 27. L’espectacle havia començat i una veu en off ens ha anat anunciant cada número. Al ser varietés hi ha hagut de tot: màgia, acrobàcia musical, ball, acudits i especial atenció en les cançons picants i equívoques i, molt important,  el que el meu avi en deia “ensenyar cuixa”, un bon pet de cuixa, tot amenitzat amb músiques de l’època.

No enumeraré els actors i actrius que han desfilat perquè no acabaríem mai, però hem vist una pila de cares conegudes que es divertien de veritat. Escenografies, il·luminació i vestuari molt bons, i era complicat perquè tot canviava a cada número. Tothom s’ha ha passat molt bé, com en aquelles festes de fi de curs presidides pel bon rotllo, amb la diferència que en comptes d’anar a veure els nostres néts, hem anat a veure els nostres artistes, collonut! La Sala Gran a rebentar i els aplaudiments encara ressonen ara.

*Casualitats de la vida, però aquesta directora semblava la germana del Xavier Albertí.