EL LAMENT DE DIDO
(Ària d'una òpera de Purcell)
No us passa que de vegades
us sentiu nostàlgics —ves a saber perquè, o en el fons sí que ho sabeu— i alguna
cosa us fa recuperar velles melodies que estaven oblidades? Aleshores us sentiu
transportats per músiques que mai s’haurien d’haver oblidat. És el meu cas amb l’ària
Dido’s lament de la òpera Dido and Aeneas de Henry Purcell, el gran músic del barroc anglès.
El llibret de Nahum Tate
està extret del IV llibre de la Eneida de Virgili, qui va rebre l’encàrrec de l’emperador
August d’escriure una obra èpica al estil dels grecs, i ell basant-se en l’Odissea
i la Ilíada d’Homer, es va inventar aquest heroi de nom Enees que després de
sortir de Troia i passar per tota la mediterrània seguint el seu destí, que és
fundar Roma, recala a Cartago on coneix la reina Dido i s’enamoren perdudament,
però la seva obligació fa que reprengui el viatge i Dido se suïcida cremant-se
a la platja. Aquest és un moment d’una bellesa particular, ja que les flames de
la foguera són les que il·luminen les naus que marxen de nit, mentre Dido, a l'òpera, va cantant remember me (recorda'm). Cony! Virgili
tenia moments brillants.
I aquesta és l’ària “El
lament de Dido” que jo particularment trobo una de les grans peces de la música
barroca. Us adjunto un link amb el tema, però té una curiositat: està cantat
per Alison Moyet, que no és cap soprano d’òpera, sinó una cantant pop, una noia
força esvalotada que havia començat amb punk rock. Amb això vull fer constar
que la bona música no té ni fronteres ni li calen etiquetes. Escolteu l’ària
mentre penseu en el sacrifici de l’enamorada que tot i ser abandonada encara
ajuda al seu amor; estic segur que us emocionarà. La noia de la foto és Alison
Moyet; guapa, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada