UN AIRE DE FAMÍLIA
(al Teatre Romea)
“Totes les famílies felices
s’assemblen, però cada família desgraciada ho és la seva manera” (Lev Tolstoi, Anna Karènina).
Començo així perquè no he sabut trobar cap frase que es referís a les que sense
ser felices del tot, tampoc són massa desgraciades, parlo de famílies.
La d’aquesta obra és d’allò
més normal amb problemes molt normals. Mare vídua dominadora, que té el fill
gran per un calçasses, el petit per un geni, la filla per una mena de xicotot
que no es casa, la dona del petit per fava tirant a tonta... Fins aquí tot “normal”,
però tenim un problema: Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri, els autors del text,
van escriure una obra fluixa, molt justeta, i amb això poca cosa es pot fer.
Els sis actors són bons, els hem vist fer obres molt potents, però com deia la
Merceditas de Curro el Palmo, cómo hacer
buen vino de una cepa enana (J. M. Serrat).
Penso que Pau Durà, el
director, coneixedor de les mancances del text ha decidit tirar pel dret i fer
un treball de cara a la galeria, buscant la riallada fàcil, i s’ha de dir que
ho ha aconseguit. El públic es descollonava a cada moment, amb raó o sense, o
aquesta és la meva percepció. La comèdia és un gènere molt punyetero que s’ha
de tractar amb mà de ferro calçada amb guant de seda.
L’escenografia bona,
representant el bar cutre que regenta
el fill gran, tot ben encoixinat amb una il·luminació correcte. Els dos millors
actors de la funció han estat, per a mi, Àgata Roca en el paper de la jove
curteta, i Jacob Torres en el paper d’empleat del bar.
El Romea a poc més de mitja
entrada i com he dit abans el públic ha rigut molt. Més de quatre s’han hagut
de reajustar el braguer perquè no els saltés l’hèrnia i patir un lamentable accident;
riure és sà, però sense jugar amb la salut.
Em sorprén molt q aquí els diguis q busquen la riallada fàcil I no ho diguessis d'El crèdit...
ResponEliminaSí, al Crèdit també era evident que la buscaven, però amb un text tramat com si fessin puntes de coixí.
Elimina