BILLY ELLIOT
(al Victoria palace Theatre de Londres)
Ara dire el que es coneix com una veritat de
Perogrullo. Les coses les haurien de fer gent que hi entengui. “Oh! estic molt agrait”.
M’explico: els musicals els haurien de
fer compositors experts en teatre liric. “Gracies, I les cases i els pantalons, i el vi…” Val. Ho dic perque hi ha compositors molt bons, com l’Elton John per
a mi, un crack en musica pop (Your Song,
1970; Rocket Man, 1972…) que quan es
posen en musica de teatre no donen la talla. En canvi a especialistes com
Bernstein, Sondheim, Lloyd Weber o Schomberg, per citar alguns noms, se’ls nota
que saben el que es fan.
Billy
Elliot es la obra que he vist avui al Victoria Palace Theatre. Els primers vint
minuts m’han semblat fluixos I la resta detestable. Billy Elliot es el titol d’una
peli de l’any 2000 dirigida per Stephen Daldry, un director mediocre que en
aquesta produccion la va endevinar. Tan, que van decider portar-la al teatre
dirigida pel mateix Daldry, un altra error, ja que dirigir teatre i cine tenen
poc a veure.
El
resultat son tres hores d’avorriment I teatre de cara a la galeria, ja que
sacrifiquen la historia per salpebrar-la de situacions ara comiques, ara
melodramatiques i aixi fer content a tothom. La historia esta situada al
nordest d’anglaterra al 1984, en plena vaga dels miners, la que va fer famosa a
la Tatcher. Aquesta part vol ser tractada amb el dramatisme que demana la
situacio, pero al fer-hi conyeta per arrencar aplaudiments i riures del public,
la cosa grinyola d’allo mes. La historia es sobradament coneguda; un nen d’onze
anys va a extraescolars de boxa en un centre civic o casal dels miners, pero no
li agrada i es cola a l’aula del costat on les nenes fan ballet. Quan el seu
pare se n’assabenta s’enfada i es caga en tot.
A
la peli el nen apren ballet classic, pero al teatre ens fa exhibicio de claque,
hip hop i una mica de ballet, molt justet i amb fantasies afegides de ball aeri
penjat d’un arnes. La posada en escena potent, amb tota mena de movement d’escenaris,
per dalt i per baix, pero res que ja no hagessim vist al West End. La
il.luminacio m’ha semblat pobre, fosca i desaprofitada i les actuacions, com ja
he apuntat, una mica de cara a la galeria. Tot i haver-hi un bon conjunct musical
al fossat, m’ha sonat una mica estrany que en un moment determinat han posat
musica gravada: el Llac dels Cignes, i s’ha notat pel canvi de sonoritat, doncs
de sobte hem sentit un pet de violins i arpegis d’arpa que fins aleshores … ni
un duro.
Una
obra que jo no recomano si aneu a Londres. Hi ha hagut un moment que per a mi
ha estat patetic, quan s’ha instat als espectadors a acompanyar la musica
picant de mans. Tot i aixi el public ha aplaudit abastament. Jo no m’he quedat
a veure les salutacions i el fi de festa, doncs la funcio ha durat tres hores i a Londres si perds els enllacos per tornar a casa, et fan un desgraciat; m’ha passat
alguna vegada i se de que parlo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada