La Bohème

LA BOHÈME

(al Teatre Kursal de Manresa)

L'Òpera és un gènere teatral molt, però que molt punyeter, ja que necessita de molts mitjans; una bona orquestra al fossat i generalment una quantitat d'intèrprets notable. A més els protagonistes han esdevingut persones admirades, elogiades i molt ben pagades, i no només ara; sempre hi ha hagut divisme. Ja al segle XVIII Carlo Broschi, conegut com a Farinelli, era un home (?) aclamat per tothom. Per això em trec el barret davant iniciatives com els Amics de l'Òpera de Sabadell que divulguen aquesta disciplina al llarg i ample del territori amb mitjans raonables.

L'òpera que vaig veure ahir al Kursal de Manresa va ser La Bohème,  en una versió "moderna", situada a l'actualitat, el que vol dir vestuari a base de texans i sabatilles esportives pels nois i vestidet normal per a la Mimí; la única que lluïa una miqueta era la Musetta. A partir d'aquests canvis es creen certes incongruències, com quan la Mimí diu "brodo en seda a casa i a fora" —ofici ja fa anys desaparegut— i Rodolfo escriu els seus versos en un ordinador portàtil. O en el segon acte que passa, segons diuen al barri llatí de París, però al teló de fons hi unes imatges de gratacels com a mínim de Chicago, i el cor de nens fan cua per entregar la carta dels Reis a l'emissari de ses majestats. Home, a França ni saben que és la festa dels Reis i a Itàlia —pàtria de Puccini— tampoc; allà tenen la Befana, una mena de bruixa que reparteix regals o càstig als menuts. El problema és que amb l'òpera s'atreveixen a canviar moltes coses menys les lletres i aleshores hi ha situacions que grinyolen.

Apart d'això, la part musical va estar feta amb molta dignitat. La Orquestra Simfònica del Vallès, sota la direcció de Rubén Gimeno va sonar neta i ben modulada i els intèrprets: Montserrat Martí, Francesco Pio Galasso, Carles Daza, Núria Vilà, Jorge Tello i Juan Carlos Esteve com a protagonistes van estar a l'altura. Penso que no cal ser primeres espases per defensar bé els papers. Els cors, tan de grans com de canalla, ho van fer molt bé.

Una altra cosa que xocava amb la "modernització" va ser el manteniment del quatre actes amb canvi d'escenografia com fa molts anys; només vaig enyorar els cops de martell darrera del teló baixat. Penso que posats a actualitzar algú s'hauria d'atrevir amb una escenografia moderna que es carregués aquests llargs entreactes. Fa cent anys servien per lluir vestits, joies, pentinats i fins i tot amants, però avui gran part del públic treballa l'endemà i quatre actes vol dir tres entreactes, quasi 45 minuts d'aturada que a la majoria de públic només li serveix per anar a visitar allò que en castellà alguns en diuen el baño.

El Kursal ple fins a la bandera d'un públic que va gratificar als intèrprets de manera moderada, però s'ha de tenir en compte que ja feia una estona que havien tocat les dotze.