Bartolomé Encadenado

BARTOLOMÉ ENCADENADO

(al Teatre Grec)

A mi els espectacles on hi intervé un cor grec m'acostumen a agrader. Recordo especialment el que comandava F. Murray Abraham en Poderosa Afrodita a la peli de Woody Allen. En la tragèdia grega el cor actua com a intermediari, involucrant-se en l'acció i explicant, moltes vegades, el significat dels esdeveniments que precedeixen a l'acció.

José Sanchis Sinistierra és un dramaturg i director valencià, tot i que molt vinculat al teatre català. Un home de referència: pedagog, investigador, divulgador, creador del Teatro Fronterizo, impulsor de la Sala Beckett... Molt conegut popularment per la seva obra Ay, Carmela! un crit amb clau semi còmica contra el feixisme.

Ramón Simó és el director del Festival Grec i des que ho és encarrega una obra a un dramaturg de referència, la visió moderna d'un clàssic, i aquest any ho va fer a Sanchis Sinistierra. Penso que la idea de l'encàrrec és molt bona, tot i que se la juga perquè ningú et pot garantir el que en sortirà.

Tot aquest llarg preàmbul, amb elogis inclosos, per dir que a mi Bartolomé Encadenado no m'ha convençut, però això no treu mèrit al que abans he explicat; qui no s'arrisca no creua el mar, diu una vella dita, o qui vol peixos s'ha de mullar el cul, diu una altra.

I doncs? Doncs aquest Prometeu modern —sòsies del Prometeu Encadenat d'Èsquil— fa una denúncia del que està passat a la societat actual, i un homenatge a Dimitris Christoula— l'home que es va suïcidar a la plaça Sintagma, davant del parlament grec com a protesta per la situació generada per la crisi—, però a mi personalment no em va arribar, la idea i els text els vaig trobar fluixos.

L'escenografia és potent —potser la columna on està emparrat Bartolomé priva de veure bé les projeccions contra la paret rocosa del Teatre Grec—, el moviment del cor i les danses són estèticament molt gratificants, però... Llàstima.

El Teatre Grec força ple, pels temps que corren, i el pública ha aplaudit sense grans entusiasmes. Tot i que a mi no m'emocionés, vull deixar escrit que aplaudeixo la valentia del director del Grec de jugar-se-la amb encàrrecs que són una capsa tancada, i al parlar de capsa no patiu que no us fotré el rotllo de la de Pandora que sorgeix com a conseqüència del càstig de Zeus a Prometeu que... De vegades per dissimular que no he sortit convençut, em surten unes crítiques ben estranyes...