REISEFÜRER
(al Teatre Lliure)
L’any 2011 tres pàjarus van veure la llumm i van fundar una companyia de
teatre i la van batejar amb el nom de LA RUTA 40, ves a saber perquè li van fotre
nom de carretera. Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla són els il·luminats
que van tenir la idea i gràcies a ells hem pogut gaudir de coses tan bones com
El Llarg Dinar De Nadal (que de fet era un sopar) entre altres. Portem vuit
anys amb ells, i que no pari.
Ara estan fent REISEFÜRER a l’Espai Lliure de
Montjuic, una obra força especial per uns quants motius; especial, però molt
recomanable. Intentaré anar-me explicant.
Al entrar a l’Espai Lliure ja hi trobem als tres intèrprets
xerrant entre ells. Comença la funció i ens expliquen qui són, fins i tot per
on passa la carretera que dona nom a la companyia, per acabar dient que feia
temps que volien parlar de viatges —en
alemany el títol vol dir “guia de viatge”—.
Aleshores s’endinsen en discussions filosòfiques intentant
destriar els conceptes “anar de viatge” i “fer el turista”. Els espectadors de
seguida ens adonem que parlen sense respectar torn de paraula, interrompent-se contínuament,
barrejant conceptes, històries, teories i fins i tot àpats.
Ens expliquen que han fet una ruta per Barcelona, han cregut
oportú començar per la seva ciutat, i s’han fet passar per estrangers, així
valoraran la diferència entre viure en un lloc i visitar-lo com a turista. Deprés
la cosa es va complicant i el tema es va ampliant a altres latituds. L’escena-lliçó
del que s’ha de fer si us trobeu a la selva amb un ós és brutal.
Arribat un moment treuen les peces d’un puzle gegant que guardaven
en un bagul i el comencen a fer al terra de l’escenari, sense deixar de parlar,
d’interrompre’s, de no escoltar-se... amb una música feble de fons que augmenta
sense parar. D’històries (interrompudes) n’expliquen una pila, totes lligades
amb aquest moviment de turisme low cost incansable i insuportable que s’acosta
perillosament a la manera de fer d’una pila de gent amb motxilla a l’esquena o
arrossegant maleta trolley d’aquelles de fer soroll sobre les rajoles de
Gaudí.
Al començar l’obra ja ens han advertit que la peça és
llarga. Que si algú vol marxar abans d’acabar, o anar al lavabo, és ben lliure
de fer-ho. Doncs a partir d’un moment, la música obsessiva ha parat, han encès
tots els llums i han obert les portes. Ells, però han anat acabant el puzle cantussejant
o xiulant fluixet la cançó Nel Blu Dipinto Di Blu —premi Festival de San
Remo 1958—, i quan han encaixat la última peça del trencaclosques han callat i saludat.
Quina bestiesa, oi? Doncs no. Peça molt ben escrita per
Ferran Dordal, tot i que hi ha parts en que els actors expliquen les coses tal
com els venen, sense ajustar-se a un guió lineal. Això no és gens fàcil, però
els tres pàjarus ja tenen tal química que ho fan com si ja estès mil·limetrat.
Magistralment dirigida pel mateix Dordal. Díaz, Prat i Torrecilla en estat de
gràcia. No us la perdeu.
Fins aquí la ressenya. Ara l’anècdota.
Un conegut influencer que valora les peces que veu
amb cefalòpodes i que s’autoanomena “Viatgermaníac i Teatraire de Pro” (sic) va
veure la peça i no li va acabar de fer el pes. La seva crítica més aviat
semblava una declaració de principis de com han de viatjar les persones
intel·ligents, les que en saben. Va valorar l’obra només amb dos cargols i mig,
i els de La Ruta 40 —que són gent de la conya i sense maníes— van fer un vídeo
simulant un vestidor de futbol a la mitja part amb l’entrenador (autor) renyant
als seus jugadors.
https://twitter.com/LaRuta40/status/1205918810609467394?s=08
És brutal i s’ha tornat viral a
la xarxa. Fi de l’anècdota.
Q
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada