Tras la Puerta

TRAS LA PUERTA

(al Hotel Acevi Villarroel)

Aquesta és una obra que va veure la llum al primer Pentateatre Atòmic i l'original duraba 15 minuts. Ara Marc González, l'autor i director,  l'ha reescrit i en dura 80 i escaig, però em temo que amb la prolongació no hi hem guanyat res. M'explico.

Les obres de teatre breus són el que els contes en la literatura. Hi ha una idea central i s'ha d'anar al gra. No admeten segones i terceres trames paral·leles. Són una miqueta com els ligues d'estiu: aquí te pillo, aquí te mato, pim pam fuego. Vull fer un incís: això dels ligues d'estiu m'ho han explicat. Jo d'això res de res... vaja que no, que sóc innocent. Continuo.

Dos homes es troben tancats en la sala d'un hotel i la porta no s'obra. Fa tres dies que hi són sense menjar, sense beure... Al tercer dia un grup de gent (el públic) entra sense cap explicació i sense que els dos enclaustrats se n'adonin. Perquè? Què passa? Perquè han pogut entrar, però la porta resta tancada? S'estan tornant bojos?

La idea és genial i m'imagino que en quinze minuts el ritme havia de ser brutal, però amb una hora i quasi mitja hi han hagut de posar massa coses que per mi han grinyolat, com fer una mena de judici fent sortir de jutge a una persona del públic, o el moment en que un dels personatges s'amariconava sense motiu i actuava amb molta, massa, ploma...

En fi, em dona la impressió que els de Pentateatre farien be de tornar a la idea original, tot i que sé que les obres de 15 minuts són molt punyeteres, ja que s'han de representar acompanyades d'altres que en conjunt facin "l'horari" o anar de pet al Minitea3.

Frank Capdet i Ferran Terraza s'hi deixen la pell en el paper dels dos protagonistes. Una cosa que els retrauria , però això és responsabilitat del director, és que hi ha moment en que criden excessivament; penso que la angoixa i sensació de claustrofòbia l'haurien de comunicar d'una altra manera, no bramant. La peça es representa en una sala de reunions d'un hotel de veritat, l'ACEVI, quasi al davant de la Sala Villarroel.

No és del tot rodona, però jo recomano als teatraires empedreïts que hi aneu. Val la pena recolzar les noves iniciatives tal com està el pati, i si un dia fan teatre en una casa de barrets, també hi anirem. Al cap i a la fi la gent del teatre ja ho està molt de putejada. La sala plena, tothom ha aplaudit molt i al sortir, taquilla inversa, doncs al entrar dues noies molt maques i amables, no ens ha cobrat res.