Confidències a Al·là

CONFIDÈNCIES A AL·LÀ

(a la Sala Atrium)

Saphia Azzeddine és una escriptora de pare marroquí i mare normanda que de petita va viure a Agadir fins que la família es traslladà a França. També ha dirigit una pel·lícula a partir d'un guió seu i ha actuat en una altra. Confessions a Al·là va començar com a guió cinematogràfic que l'autora va abandonar per convertir-lo en una novel·la. Finalment es presentà al Festival d'Avinyó el juny del 2009 com a obra teatral.

Aquí, Magda Puyo l'ha traduït al català, l'ha adaptat i l'ha posat en escena, primer al Temporada Alta el passat 11 d'octubre, i ara a la Sala Atrium fins el 16 de novembre. D'entrada vull dir que és una autèntica joia, i ara explicaré el perquè.

Jbara és una joveneta marroquina guapíssima, però ella encara no ho sap. Viu amb la seva família: pare, mare, cinc germans i el remat de cabres que ella pastura. No coneix res més que el que té al seu voltant, o sigui misèria, però de vegades obté alguna llaminadura a canvi... de prostituir-se. Sempre parla amb Al·là queixant-se de la vida que porta i li demana un canvi. Un dia d'un autobús que passa per davant del seu poblat cau una maleta preciosa, de color rosa...

L'obra és un monòleg en el que la Jbara explica el que li passa, el que li fan, el que sent i principalment la seva relació amb Al·la, però el paper de la noia la fan dues actrius que es van explicant, ara l'una ara l'altra en un intercanvi continuat de rols, molt hàbil, tremendament efectiu i que dona un dinamisme que no tindria fent-ho una sola persona. Te moments molt divertits —de riure per no plorar— com quan el pastor que se la fa li diu que no es preocupi, que ella continua sent verge perquè només li posa "la punteta" i que mantenir la tofa de pèl entre les cuixes és la prova indiscutible de la seva virginitat, cosa que ella comprova satisfeta de tan en tant.

Magda Puyo ha portata les dues actrius, Mireia Trias i Judith Farrés a l'excel·lència. Han estat molt convincents en tots el registres, i mira que n'han tocat: han recitat, han cantat, han ballat, han rigut i han plorat. Tot tocat amb una dignitat curiosa, doncs hi ha moments ben indignes com l'escena en que un xeic àrab li diu que pot quedar-se amb tots els bitllets de dòlar que sigui capaç d'arreplegar del terra... amb el cul, i ella es treu les calces i a la gatzoneta, estrenyent els glutis fa el que pot.

Molt interessant la música, gravada i en directe que està present en tot l'espectacle, així com el vestuari, molt encertat. L'escenografia és a sala quasi pelada, tota pintada de color vermell, com si fos una discoteca o un prostíbul. L'obra és un crit desesperat contra la incultura, la religió integrista, la opressió de les dones, la submissió, la misèria física i moral... la merda!

L'Atrium no massa ple, però era diumenge a la tarda i es veu que la gent te mandra. Els aplaudiments han estat forts i han obligat a les dues protagonistes a sortir a saludar repetidament. S'ho mereixien. Us recomano que no us la perdeu, és una obra imprescindible, paraula de kabrota (òndia, això encara no ho havia dit mai).