RAMON
(a la Sala Atrium)
Quan un ja té més de divuit anys,
com és el meu cas, ja sap que d’amors n’hi ha més d’una classe. Dic això perquè
jo sento un amor, no romàntic, per la Sala Atrium. Hi he viscut nits memorables
i les persones que la porten són amables i hi entenen; aleshores els
espectadors habituals diem que “són un amor”. Sé que aquesta opinió que acabo
de fer pública és compartida per molts altres espectadors. Dit això, anem al
que he vist avui.
“Ramon” és la peça que s’hi està
fent i que s’ha hagut de prorrogar per culpa —vull dir gràcies— a l’èxit que
està tenint. No és un monòleg tot i que a l’escenari nomes hi ha un actor, el
Francesc Ferrer, però compte! N’hi veureu més d’un de personatge: el Ramon; la
Rita, la seva mare; la Patri, la seva parella fins ahir; el pare, la germana,
el cunyat, el germà que viu a Alemanya... Collò!
Que passa? Doncs passa que és una
tragicomèdia i com a tal s’hi barregen elements tràgics i còmics, amb molt de
sarcasme i força paròdia, tot i que l’ordre hauria de ser a l’inrevés, elements
còmics que deriven cap a tràgics.
El Ramon arriba als quaranta
anys, tot i que té un problema, va néixer un 29 de febrer i només fa anys cada
quatre, els que són de traspàs. A la Patri, la seva parella, poc més jove que
ell se li desperta el rellotge biològic arrel d’una consulta periòdica al
ginecòleg, i s’adona que se li està
passant l’arròs (a saber de on ve aquesta expressió una mica bèstia). La
discussió conjugal està servida: ella té pressa i ell diu que no està preparat
per tenir fills. La relació se’n va a prendre pel sac. Per acabar-ho d’arreglar
ell —que és mig músic, mig actor— és despatxat de la feina a la Sala Gran (no
s’anomena el teatre).
Conclusió: se’n torna a viure amb
els seus pares (temporalment?) i recupera l’habitació de quan era infant, un
quarto massa ple de records. I que passa? Doncs que entre capses de joguines
velles, cassets de maquetes del conjunt que van fundar de joves i guitarres, la
vida continua, i els pares es fan grans, i que ell... “potser no” i...
Mar Monegal, que avui he conegut
i m’ha semblat una noia molt jove, ha escrit una peça molt ben estructurada
tocant temes d’absoluta realitat i que ha sabut portar de la comèdia a la
tragèdia sense que res grinyolés. Els que hem viscut situacions similars
convivint amb pares grans, no cal que tinguessin Alzheimer, n’hi ha prou amb
que tinguessin 95 anys, sabem que ha tocat el tema amb delicadesa però amb
veritat, i això s’agraeix.
Com ja he dit la peça està molt
ben escrita, sense concessions de cara a la galeria, i la direcció de la
mateixa autora, està més que ajustada, està clavada! Felicitats, a ella i al
equip responsable de l’espai escènic, el moviment, la il·luminació i els
audiovisuals, subministrats amb molta cura i sense embafar; molt justificats.
Al actor Francesc Ferrer se li ha
de donar menjar apart. He hagut d’escudellar per trobar-lo en peces memorables
del TNC. S’ha carregat l’obra a l’esquena i ha fet tots els papers possibles
amb autoritat. Diria, i no ho sé, que entre ell i l’autora hi ha una química
perfecte, com en les taules de valències d’elements químics: H val per 1 i O
val per 2, o sigui H²O, o sigui aigua. El resultat és una peça magnífica que fa
riure molt al principi fins que al final fa que s’escapi alguna llàgrima.
Als que no l’hàgiu vist: no us la
perdeu, ja que esteu de sort i l’han prorrogat pensant amb vosaltres,
precisament perquè no se us escapés.
