Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sala Atrium. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sala Atrium. Mostrar tots els missatges

7 de des. 2019

RAMON

RAMON
(a la Sala Atrium)




          Quan un ja té més de divuit anys, com és el meu cas, ja sap que d’amors n’hi ha més d’una classe. Dic això perquè jo sento un amor, no romàntic, per la Sala Atrium. Hi he viscut nits memorables i les persones que la porten són amables i hi entenen; aleshores els espectadors habituals diem que “són un amor”. Sé que aquesta opinió que acabo de fer pública és compartida per molts altres espectadors. Dit això, anem al que he vist avui.
          “Ramon” és la peça que s’hi està fent i que s’ha hagut de prorrogar per culpa —vull dir gràcies— a l’èxit que està tenint. No és un monòleg tot i que a l’escenari nomes hi ha un actor, el Francesc Ferrer, però compte! N’hi veureu més d’un de personatge: el Ramon; la Rita, la seva mare; la Patri, la seva parella fins ahir; el pare, la germana, el cunyat, el germà que viu a Alemanya... Collò!
          Que passa? Doncs passa que és una tragicomèdia i com a tal s’hi barregen elements tràgics i còmics, amb molt de sarcasme i força paròdia, tot i que l’ordre hauria de ser a l’inrevés, elements còmics que deriven cap a tràgics.
          El Ramon arriba als quaranta anys, tot i que té un problema, va néixer un 29 de febrer i només fa anys cada quatre, els que són de traspàs. A la Patri, la seva parella, poc més jove que ell se li desperta el rellotge biològic arrel d’una consulta periòdica al ginecòleg,  i s’adona que se li està passant l’arròs (a saber de on ve aquesta expressió una mica bèstia). La discussió conjugal està servida: ella té pressa i ell diu que no està preparat per tenir fills. La relació se’n va a prendre pel sac. Per acabar-ho d’arreglar ell —que és mig músic, mig actor— és despatxat de la feina a la Sala Gran (no s’anomena el teatre).
          Conclusió: se’n torna a viure amb els seus pares (temporalment?) i recupera l’habitació de quan era infant, un quarto massa ple de records. I que passa? Doncs que entre capses de joguines velles, cassets de maquetes del conjunt que van fundar de joves i guitarres, la vida continua, i els pares es fan grans, i que ell... “potser no” i...
          Mar Monegal, que avui he conegut i m’ha semblat una noia molt jove, ha escrit una peça molt ben estructurada tocant temes d’absoluta realitat i que ha sabut portar de la comèdia a la tragèdia sense que res grinyolés. Els que hem viscut situacions similars convivint amb pares grans, no cal que tinguessin Alzheimer, n’hi ha prou amb que tinguessin 95 anys, sabem que ha tocat el tema amb delicadesa però amb veritat, i això s’agraeix.
          Com ja he dit la peça està molt ben escrita, sense concessions de cara a la galeria, i la direcció de la mateixa autora, està més que ajustada, està clavada! Felicitats, a ella i al equip responsable de l’espai escènic, el moviment, la il·luminació i els audiovisuals, subministrats amb molta cura i sense embafar; molt justificats.
          Al actor Francesc Ferrer se li ha de donar menjar apart. He hagut d’escudellar per trobar-lo en peces memorables del TNC. S’ha carregat l’obra a l’esquena i ha fet tots els papers possibles amb autoritat. Diria, i no ho sé, que entre ell i l’autora hi ha una química perfecte, com en les taules de valències d’elements químics: H val per 1 i O val per 2, o sigui H²O, o sigui aigua. El resultat és una peça magnífica que fa riure molt al principi fins que al final fa que s’escapi alguna llàgrima.
          Als que no l’hàgiu vist: no us la perdeu, ja que esteu de sort i l’han prorrogat pensant amb vosaltres, precisament perquè no se us escapés.

3 de nov. 2019

LA MORT I LA MORT D'EN QUINCAS BRAM D'AIGUA

LA MORT I LA MORT D'EN QUINCAS BRAM D'AIGUA
(a la Sala Atrium)



          Com va dir el gran Vinicius de Moraes A morte e a morte de Quincas Berro Dágua, és la millor novel·la curta de la literatura brasilera. Com que no m’he llegit totes les novel·les curtes brasileres no puc ser tan contundent, però sí que diré que és extraordinària. I aleshores Joan M. Albinyana i Òscar Muñoz l’agafen i a partir de la traducció de Gabriel Sampol en fan l’adaptació teatral i se’n surten més que bé, i ara ja tenim una molt bona novel·la curta i una peça teatral realment brillant. Som feliços.
          Però qui era en Quincas Bram d’Aigua? Ens hem de remuntar enrere, perquè abans era Joaquim Soares da Cunha, funcionari honorable de bona família i molt respectat, però la vida dona moltes voltes i de vegades es fan bogeries... i aquell pare de família modèlic es va convertir en Quincas, jugador i bevedor només de cachaça, fins el punt que un dia —per error— li van servir un vas d’aigua, que instantàniament va escopir fent un crit bestial, un bram esgarrifós. Des d’aquell moment es convertí en Quincas Bram d’Aigua.
          La família el considerà mort doncs ells, gent respectable se n’avergonyien, però Quincas es morí més vegades... i m’aturo.
          L’escenografia és molt bona i absolutament simple. El entrar a la petita sala Atrium ens trobem amb un cadafal que ocupa quasi tot l’escenari. Al damunt un taüt i a dins el mort. Silenci.
          La peça és un monòleg en que el propi mort (extraordinari Òscar Muñoz) ens fa de relator, fent tota mena de papers canviant veus i utilitzant girs entre el català i el portuguès brasiler, sense oblidar argot de barri baix. I així, frenèticament anem avançant cap a les morts definitives.
          Joan M. Albinyana, director, i Òscar Muñoz, actor, n’han fet una adaptació atrevida que penso els ha sortit rodona i manté la mateixa frescor i a voltes la tendresa que el llibre. Com ja he dit molt bona actuació del intèrpret i excel·lent direcció del realitzador. Us recomano que l’aneu a veure, tot i que em penso que ja està a punt de desaparèixer de la cartellera, de moment.

2 de febr. 2019

ASAP, "ACTES DE SOLIDARITAT AMB EL PATRIARCAT"

ASAP, "ACTES DE SOLIDARITAT AMB EL PATRIARCAT"
A la Sala Atrium





          Jo he tingut la fortuna d'anar al teatre des que era un marrec. Als anys quaranta a Igualada hi havia un local que es deia Centre Catòlic on cada diumenge a la tarda sens falta una cosina, la meva germana i jo teníem localitats abonades i allà vèiem cine (classificació 1 off course), teatre i fins i tot sarsueles que ens oferien companyies d'aficionats. Naturalment al hivern vèiem Els Pastorets una pila de vegades i en aquesta obra hi sortia un patriarca, sempre amb una barba blanca símbol inequívoc de bonhomia. Encara avui el diccionari defineix patriarca com: Vell venerable d'una gran autoritat moral. Vella no. Podria dir persona, però no, diu vell. ¿És que les dones són totes unes bandarres? Segur que no, però al diccionari diu Vell, masculí.
          Al teatre Atrium si fa ASAP (Actes de solidaritat amb el patriarcat) una obra de Marc Rosich; no és una estrena, ja es va fer fa molts anys i després s'ha anat recuperant i no sempre igual. És una obra en que no tothom hi entra de la mateixa manera, amb uns personatges que deunidó. Estic segur que si els membres de La Manada veiessin l'obra —és una fantasia perquè "allò" dubto que coneguin la paraula teatre i el seu significat— en algunes coses que el mascle (suposadament) alfa diu, aplaudirien enardits i dirien este tiene lo que hay que tener, m'hi jugo una Ñ. Això no ha passat, però sí que algun dia s'han sentit rialles fortes força incomprensibles, m'han dit. Jo el dia que hi vaig anar no se sentia volar a una mosca.
          A l'obra és parla de moltes coses, però a mi se'm van quedar gravades especialment les relacions tòxiques, una cosa que sempre m'ha posat malalt i m'ha fet molta por perquè m'imagino que a la persona que està dominada per una altra que se sent superior, li ha de ser molt difícil trencar la relació. El dominador (massa sovint el mascle suposadament alfa) no té pietat perquè el sistema li ha ensenyat que sempre hi ha d'haver persones dominades per sers superiors (?) com ell, i per tan la pietat és sobrera, un signe de debilitat.
          Així comença l'obra amb un mascle que li diu a la seva femella que observi una noia que suposadament està entre el públic. "Fa dos mesos me la vaig follar" li diu orgullós amb ganes de fer mal i demostrar que és el que ocupa l'esgraó superior. La noia només mira a la llunyania i somriu, no diu res... Jo vaig estar a punt d'aixecar-me i cridar-li "fot el camp, deixa'l". Tranquils, no ho vaig fer, només ho dic per intentar explicar el que sentia.
          Penso que l'obra està molt ben dirigida pel mateix Marc Rosich que ha contat amb un bon quartet capitanejat per Alba Pujol que li ha tocat el paper més bo. Bo, teatralment parlant, perquè... quina merda! L'escenografia molt senzilla, quasi res, molt bon vestuari i un encert, la puta màquina d'assecar les mans que hi ha als wàters. La música molt bé (l'assecadora en formava part). Per cert, algú em pot dir si part de la que sonava és la mateixa que sentim a la sèrie Black Mirror?

17 de jul. 2017

JUANA INÉS, parafrásis de si misma

JUANA INÉS: paráfrasis de si misma
(a la Sala Atrium)




          Sor Juana Inés de la Cruz era una religiosa de Mèxic (aleshores Nueva España), però principalment una escriptora i fins i tot pintora del segle XVII, el Segle d'Or. Era un dona molt culta i avançada al seu temps que va entrar al convent no per vocació, sinó per no dependre d'un marit i així poder fer la seva santa voluntat, o sigui que no li toquessin la pera i la deixessin cultivar les arts, cosa que al seu temps no estava massa ben vista; ja se sap la mujer la pata quebrada i...
          De la unió de les companyies mexicanes Teatro Estudio i Teatro Nómada, en un DespertaLab a la Nau Ivanov n'ha sortit aquesta creació: Juana Inés: paráfrasis de si misma, una obra que t'arrossega malgrat la seva dispersió, perquè el fet és que hi ha un escampall d'idees, encara que sempre es manté la principal: la submissió de les dones, i el punt de partida és Mèxic.
          L'obra comença a ritme de son jorocho, ball de l'estat de Veracruz, acompanyat per una jarana, guitarra petita habitual d'aquell país. Ja ens han situat en el lloc i a continuació ens col·loquen en el temps, doncs dues dones —en realitat una sola, la Juana Inés— expliquen les seves ànsies de cultura, parlant en vers, i de seguida quedes transportat al Segle d'Or. Aquesta forma d'expressar-se recorda massa a Lope. Els textos són trossos de       l'obra de la monja.
          Però no ens hi estarem sempre al XVII i aviat farem un salt al XXI per descobrir que les dones tenen els mateixos problemes d'emancipació i falta de respecte, hi ho faran barrejant moltes tècniques, parlant, escrivint a les parets i a través de vídeos, amb enquestes on queda clar que "una guarra" és una noia que s'ho deixa fer tot i "un guarro" un xicot que va brut i desendreçat. Passarem per Déu, el primer masclista, responsable de fer l'home d'aquesta manera, i pel paradís, aquella mena de Shangri Là on tot estava permès menys menjar-se les pomes de l'arbre de la saviesa, i si ho feies, nyaca!
          I així al llarg de quasi hora i mitja anirem amunt i avall, i fins i tot ens regalaran, murris, un tros del text en català —jo com a independentista ho he trobat un gest hàbil i per agrair—. Al llarg de l'obra acompanyen a la Juana Inés en un vertiginós viatge, especialment sensorial i eròtic —hi ha moments d'un erotisme espectacular—, sobre la condició de ser dona, a Mèxic, on els femenicidis son una plaga, però també a la resta del món.
          Les actuacions han estat molt bones, amb una dicció exemplar, amb aquella prosopopeia tan típica de l'altra banda de l'Atlàntic. El moviment escènic quasi a nivell de dansa i la il·luminació molt adequada. Un espectacle potser un xic dispers —com ja he dit abans— però molt recomanable. La dramatúrgia és de Ricardo Ruiz Lezama i la direcció de Fernando Sakanassi.
          Penso que cinc dies, en ple Grec han estat pocs perquè gran part del públic hi hagi pogut assistir. Ahir l'Atrium ple i forts aplaudiments.

14 de juny 2017

Mafia

MAFIA
(a la Sala Atrium)




          Habitualment les obres de teatre s'escenifiquen en la llengua de l'autor o en les que han sigut traduïdes. Per això m'ha estranyat que Màfia, que s'està representant a la Sala Atrium comenci amb italià quan les dramaturgues són catalanes, les components del grup Mamzelles: Paula Malia, Bàrbara Mestanza i Paula Ribó. Però encara m'ha estranyat més que ho fessin en italià estàndard (avui romà per la influència de la TV) quan els personatges són les filles d'un capo de la 'Ndrangheta, la màfia calabresa. Les filles d'un mafiós de Calàbria haurien de parlar en un dels dialectes de la zona, i si ho haguessin fet així, us juro que cap o pocs espectadors haurien entès res. Perquè, doncs, parlaven en italià? Opció 1, van fer un curs i ara han de demostrar les seves habilitats lingüístiques, Opció 2, no en tinc ni idea. Tot i així, al cap de deu minuts les actrius s'han passat al català sense manies i explicacions.
          En escena quatre noies que són filles d'un capomàfia. L'endemà una d'elles es casa i estan preparant del dinar amb el que obsequiaran als convidats, però un avís els fa saber que al pare l'han assassinat. Aleshores una de les filles surt sola a buscar-lo, a buscar el cadàver, i el porta a casa (!), embolicat en un plàstic i mutilat. No, no es cap espòiler, això ja ho diu el programa de mà, i passa al principi de l'obra. Aleshores agafen al fiambre i el posen damunt la taula de la cuina. Emprenyades llencen tot el menjar que cuinaven per la boda de l'endemà a la llauna de la brossa.
          I aquí comença el joc dels disbarats, retraient-se coses les unes contra les altres, surten enveges, diferències, però cap té gruix, tot és molt superficial, parlen atropelladament, a crits... No hi he trobat res nou, molt de vell i tòpics, fins i tot servir menjar als espectadors, cosa que ja s'ha fet i força vegades, la última amb l'Hostalera.
          Jo al cap de trenta minuts ja demanava l'hora —em sembla que els que entenen en futbol ho diuen així—, i encara en faltava una per acabar, perquè m'estava avorrint i atabalat de que ho fessin tot a crits, sense matisos; fins i tot la música xumba-xumba l'han fotut a tota merda. Sóc un gran aficionat al cinema italià, especialment al de postguerra i neorealista, i n'he vist molt, també teatre, especialment el napolità, veïns de la Calàbria, i les dones italianes tenen el tel molt ben tallat, però criden diferent i fan entendre cada diatriba i cada insult, no fos cas que es perdés res.
          Alguns diuen que al ser un DespertaLab el projecte s'ha de polir, treballar-lo i afinar-lo, com si fos un tema de fiscalia; potser sí. Aleshores el meu error ha estat anar a veure l'obra ara, aquesta mania que tenim alguns addictes al teatre de voler-ho veure tot als primers dies. I hi ha obres que són millor reposades, com el fricandó. Aquesta cita és de la meva dona que en cuina hi entén un rato llarg.

14 de març 2017

Alícia

ALÍCIA
(a la Sala Atrium)



          Molta gent tenim mancances, coses que quasi tothom ha fet i tu no. Novel·les o contes que quasi tothom ha llegit, i tu no. Ningú no és perfecte, va dir el personatge de Billy Wilder. Jo l'Alícia de Lewis Carroll no l'he llegit, podríem dir que l'he potinejat, però no l'he llegit, però això no m'ha privat de quedar fascinat per la posada en escena que han fet els de Cía Menú Teatral d'aquest obra universal, i perdoneu la rima interna, que s'està fent a la Sala Atrium.
          Per començar l'Alícia està interpretada per cinc actors. Com que tots sabem que en les llengües romàniques el masculí fa de genèric, en nego a escriure allò tan pesat de actors i actrius, compañero i compañera (llenguatge de sindicats) i pares i mares (llenguatge de APA, ara AMPA). Cinc actors amb l'ajut, molt valuós, d'un pianista.
          L'Atrium s'ha convertit en una mena de cau, un lloc fosc on predomina el negre, a les parets, al sostre i al vestuari que porten els intèrprets. Se'ns explica que la noia ha vist passar rabent un conill que, traient-se un rellotge de l'armilla ha dit "encara faré tard" i ella el segueix, posant-se dins el tronc d'arbre, com ell i comença a caure per una forat que no s'acaba mai. To això interpretat amb moviments com de càmera lenta, exagerats, fets amb tot el cos, movent-se enmig d'una il·luminació molt curiosa per escassa, doncs una gran part de la peça se la enllumenaven ells mateixos amb lots de focus molt concentrats (poc angle) gràcies a la tecnologia led que fa molta llum i la projecta sense dispersar-la.
          El llenguatge és molt precís, dit de forma com mil·limetrada; vaig escoltar el comentari d'algú que deia que era molt fidel a l'obra, en realitat dues perquè la dramatúrgia de Pablo Ley està basada en "Alícia al país de les meravelles" i "Alícia a través del mirall"., i el text el van dient ara uns ara altres, un noi, una noia, un altra noi... mentre es mouen harmònicament pel petit espai de la sala. En un lateral, mig amagat en una prestatgeria plena d'andròmines hi ha un música que els acompanya contínuament. El pianista Jorge de la Torre interpretant una banda sonora —suposo que pròpia— molt interessant que embolcalla paraules i moviments escènics.
          I em pregunto, que he vist? Un conte, un somni, ho he somiat jo? doncs no ho sé i tan se me'n dona. Com que jo no vaig llegir els contes... m'he deixat emportar en aquella mena de caos organitzat, recitat, cantat i ballat. Felicitats al David Maqueda per la direcció precisa, l'escenografia de Toni Giró i el vestuari i totes les andrònimes de Marina Prats.
          Forts aplaudiments d'un públic que s'ho ha passat bé. Als de Menú Teatral se'ls veia molt contents. Al sortir al carrer per agafar la moto i anar a casa a sopar, he mirat al meu voltant i m'he dit "mira, el món real".

2 de febr. 2017

Júlia

JÚLIA
(a la Sala Atrium)



A la Sala Atrium hem vist la segona entrega de la Trilogia de la Imperfecció: Júlia, a partir de La Senyoreta Júlia de August Strindberg, una obra cabdal del teatre europeu de principis de segle passat, una obra que ens parla de la lluita pel poder; el de home-dona, senyor-criat, moral estreta-llibertat... i dominació.
El director Raimon Molins ha continuat "eixamplant" la petita sala del carrer Consell de Cent a base de la utilització (inteligent) del vídeo. Aquest giny, el vídeo —no el de la Sandra Camaca— si s'utilitza amb coneixement en el doble sentit de dominar el mitjà i sentit comú, es demostra una eina útil en el plantejament d'algunes posades en escena.
Aquesta vegada a més de filmar escenes que passen fora del nostre camp visual, ha reforçat records que expliquen els personatges amb escenes de la pel·lícula Fröken Julie (1951) del realitzador suec Alf Sjöberg, mestre d'Igmar Bergman. El resultat és molt bo i si has vist la peli, encara millor, doncs aquest és un tipus de teatre per coneixedors —que ningú ho interpreti en el sentit de ser pedant—. Jo hi he anat amb un nét meu que no coneixía l'obra i li ha costat entrar-hi.
A la peça també hi havia dues temperatures: la calenta del duo Julia (senyoreta de la casa) - Jan (xòfer i criat) i la freda de Kristina (cuinera i "una mica" nòvia del protagonista) que s'ho mira trista des de la distància. La Patrícia Mendoza ha brodat el paper de la dona "superior" per ser la senyoreta de la casa, però "inferior" per ser dona, cabrona i un punt bandarra, seient per sobre la taula de la cuina, amb la seva faldilla curta, mostrant cuixa fins el punt exacte. Fantàstic també Jordi Lordella, el criat ambiciós, fascinat per aquella dona des de que era nena, però que farà el que convingui per aconseguir les fites que s'ha marcat. Finalment Mireia Trias, personatge quasi mut, enfundada en un vestit fins els peus, sobri i elegant de minyona de casa bona, que ha estat a punt de robar la funció a la parella protagonista sense quasi obrir la boca. Els tres dirigits amb ma sàvia per Raimon Molins.
L'escenografia molt bona. Sembla mentida el partit que li treuen a la petita vaqueria que era el local. L'obra és una adaptació i per tan no hi ha tot el que conté l'original. M'hauria agradat més presència del personatge del pare dominador absolut, que només està present en les sabates que el criat neteja. En realitat no hi feia falta, però és que a mi aquests paper importants que mai es veuen al escenari em tenen fascinat, com Pepe el Romano de la Bernarda Alba, ves que hi vols fer.
Precissió final: ahir al sortir del teatre em va semblar que la peça no m'havia convençut del tot, però alguna cosa em deia que no em precipités al fer la ressenya, que quelcom em ballava pel cap. Avui, amb la idea reposada com La Crema de Miquel Martí Pol, he arribat a la conclusió de que em va agradar molt.

21 de des. 2016

Nora

NORA
(a la Sala Atrium)



Jo a la gent de la Sala Atrium, ves que vols, me'ls estimo, me'ls estimo molt i admiro el que han fet al llarg d'aquests anys en pro del teatre de qualitat, i per aquest motiu avui he anat a veure Nora amb un cul així —polze encerclant lleugerament l'índex i la resta de dits desplegats amunt—. i perquè? Doncs perquè Henrik Ibsen el trobo un pèl antiquat, però atenció, que ningú m'escupi, encara, pel que acabo de dir; que el trobi antiquat no em priva de reconèixer que sense Ibsen el teatre actual possiblement no seria el que és, per tant un respecte, la meva admiració i la vostra benevolència.
Tornem al tema del cul. I anava un pèl acollonit perquè no sé mentir i m'hauria dolgut fer una ressenya no massa favorable, perquè ja he dit abans que a aquesta gent me'ls estimava. Doncs he sortit encantat del teatre.
Raimon Molins n'ha fet una dramatúrgia molt hàbil, l'ha dirigit amb mà sàvia i l'ha traslladat a una època actual per tenir més joc, tot i que la Nora és una dona sota el domini del seu marit. Sí, no us estranyeu; avui encara hi ha moltes dones que són tractades com a nines, incapaces de prendre decisions importants, iniciatives, i això als seus conjugues els agrada, els fa sentir mascles alfa encara que siguin uns caps de cony, incapaços —com deia la meva àvia— de treure el ruc d'un blat. La Nora està en aquest paper de submisa, tot i que només començar l'obra ens demostra que ella no ho és així. Arriba a casa amb paquets de compres nadalenques, es treu les sabates, els vestit, es queda en calces i sostenidors, engega la ràdio i es posa a ballar com una boja música estrident. Quan arriba el seu home, es transforma ràpidament en la dona que s'espera que sigui. Molt bon apunt d'inici.
L'obra és força fidel a l'original, només que reduïda de personatges i amb un canvi: el dolent Nils Krogstad en aquest cas és una dona, però el personatge fa el mateix: és el que té el document comprometedor per a Nora —va falsificar una signatura del seu pare per obtenir un crèdit necessari per curar el seu marit, sense que ell ho sabés— i ara l'hi està fent xantatge i per això Nora te una inquietud dins el pit que la rosega. Finalment el marit se n'assabenta i carrega contra Nora, acusant-la d'haver-li arruïnat la vida, per aquesta vergonya, dient-li que és incapaç de governar una família decent i fins i tot d'educar els seus tres fills, però al cap de poc, en un curiós Deus ex machina, la xantatgista envia una carta perdonant-los la vida; el marit la perdona deixant clar que l'únic que li importava és el "que diran". Aleshores Nora l'envia a prendre per allà on s'aguanten les ampolles i toca el dos, negant-se a ser una nina per a ell.
L'escenografia és molt curiosa. Amb només un sofà i un petit moble, mitjançant vídeos en directe, el petit espai de l'Atrium es transforma en una casa benestant, àmplia i còmode, on els quatre actors circulen amb comoditat. Algunes parts estan dites de cara a càmera, no al públic, cosa que crea l'efecte dramàtic del primer pla cinematogràfic, però tranquils, no grinyola gens perquè està molt aconseguit.
De les actuacions destaca la Mireia Trias que fa de Nora —a algú l'hi ha de tocar el bombó de la peça—, però s'hi deixa la pell. Comença guapa, espectacular, ballant en roba interior, i acaba desfeta, lletja, amb la cara deformada per les llàgrimes i la ràbia contra el seu home. Sempre he admirat als actors —masculí, en català genèric— que se saben transformar físicament. La resta: Patri Mendoza, Oriol Tarrasón i Gal·la Sabaté, molt bé. Felicitats a tots per una bona nit de teatre. La sala plena i al acabar aplaudiments forts i sincers.
P.D. Un apunt sobre la subjugació de la dona. Em vaig casar el 1965. Li vaig dir a la meva dona que anés al bonc a obrir-se un compte corrent per disposar amb més comoditat de diners i em va tornar amb un targetó —que s'havia d'omplir obligatòriament—, que era un permís "marital", sinó nanay. D'això només fa cinquanta-un anys. Viva Franco!

10 de juny 2016

Dramaburg

DRAMABURG
(a la Sala Atrium)



Sort que no em veieu mentre em poso a escriure aquesta ressenya perquè és més gran el vas de whisky que m'he servit que el teclat de l'ordinador, i el motiu és perquè no sé que dir de l'obra que he vist, i mirar el color ambarí d'aquest destil·lat escocès m'inspira. Algun malpensat dirà que me'l bec, que també, però el que realment m'il·lumina és observar-ne el color, redéu!
Dramaburg, estrenada ahir, és la primera obra que es fa del Atrium Lab, aquest cicle que pel nom ja es dedueix que és un laboratori de creació. És una peça estranya en el sentit de no freqüent, que ofereix quelcom que excita la curiositat, la sorpresa i l'admiració (DIEC). Jo hi afegeixo que és fascinant.
 Segons Carlos Perelló, l'autor, un xicot molt jove que asseguraria que encara no ha fet la primera comunió, és una reflexió sobre la civilització de l'espectacle. I això què vol dir?; doncs les dinàmiques televisives, els usos i abusos del tot per l'audiència a partir del relat d'un periodista amb voluntat de desemmascarar-ho tot plegat i acabarà sent protagonista involuntari de la seva acció, però aquest fil és molt prim perquè al llarg del poc més d'una hora passen coses que no tenen cap o poca relació i hi estan posades amb l'ànim de provocar reaccions, penso jo. I a fe que en provoca; de tot tipus; de dubte, d'admiració, d'inquietud, d'excitació per la càrrega eròtica d'algunes escenes; d'incredulitat mentre et preguntes "ara què cony fan"? Abans d'entrar a la sala, la Patri m'ha dit "entra-hi en blanc i deixa't portar", i m'ha donat un bon consell. No és una obra que et pugui entrar pel cervell, amb raonaments i doctes reflexions; t'entra per l'estòmac amb sensacions i alguns sotracs, com si un flautista d'Hamelin t'arrosegués saltant per damunt la teva voluntat.
Val a dir que té un avantatge: està feta amb un rigor canònic, amb un text difícil, de vegades inconex, que entra en uns bucles pautats a la mil·lèsima calculats amb peu de rei, uns moviments escènics (no acreditats en el programa) absolutament fascinants, una direcció de Guillem Gefaell portada amb metrònom i unes interpretacions gens fàcils però realment ajustades. Laia Alberch, Rafa Delacroix, Georgina Latre i Xavier Torra s'hi han lluït i des d'aquí el meu homenatge.
"Però, escolti... i aquella gent del principi amb màscares antigas i impermeables militars que...". Miri, fem un tracte, vostès no em pregunten res més, la van a veure i després ja en parlarem. Ah, i em donaran les gràcies per haver-la recomanat, o sigui que ho deixem aquí.
Avui l'Atrium amb pocs espectadors, però hem aplaudit molt, amb ganes i amb el cor. No feu el ruc i no us la perdeu. Encara que no us agradi el teatre experimental (jo no en sóc pas el gran adalil), flipareu. Paraula de kabrota.

1 de maig 2016

Broken Heart Story

BROKEN HEART STORY
(a la Sala Atrium)



De vegades es fa difícil escriure la ressenya del que acabes de veure al teatre.  El motiu més habitual és que l'obra t'ha semblat horrorosa tot i que els actors s'hi han deixat la pell, i vols anar molt en compte per no fer mal, però el cas d'avui és absolutament al contrari. L'obra és magnífica i els actors ho han brodat. I doncs? On és el problema? Intentaré aclarir-ho.
Broken Heart Story, el que s'està fent a la Sala Atrium, no se sap ben bé que és; una peça de teatre, però a anys llum del planteamiento, nudo y desenlace clàssics. Teatre de la crueltat i l'absurd com Strindberg? Experimentalisme al estil Beckett? Deixem-ho aquí perquè podríem prendre mal. Eugenia Manzanares, l'ajudant de direcció, em va dir que m'ho agafés com un conte, i penso que és una bona idea; la peça ho admet perfectament perquè a més d'interpretada, està molt "relatada". Anem-hi doncs.
Comença la funció i una dona s'acosta al públic i ens explica que hi ha una noia —masculina, vestida amb força mal gust, pentinada a la garçon i amb bigoti, que és escriptora, però està desdoblada perquè la seva ànima està "fora d'ella" i aquesta és guapíssima, coqueta, frívola, vesteix atrevidament de color vermell i roba curta i es passa el dia veient Pretty Wooman. Vaja, no s'assemblen de res i no es porten bé tot i que es necessiten. També apareixen els pares de l'escriptora, ell donant sempre el mateix consell i ella obsessionada en passar l'aspirador i fer neteja. Hi surten altres personatges: una gata, un ant que enraona, un assassí esquarterador, gent que mira fórmula 1... i amb tot això que es pot construir? Doncs, encara que sembli mentida, una peça magistral, una obra interpretada però també relatada, potser per això, entre altres ficcions, pot semblar un conte.
L'autora és Saara Turunen, una finlandesa que porta un temps instal·lada a Barcelona, que també ha exercit de directora. Hi ha moments en que l'escriptora o la seva ànima estan en conflicte i la resta de personatges apareixen en un racó de l'escenari fent de cor grec, aconsellant, cantant i fins i tot ballant discretament. I tot això lliga? Doncs sí, i a més et lliga al seient perquè no pot deixar de mirar i escoltar embadalit tot aquell munt d'imputs que t'estan enviant des de l'escenari.
A més de l'excel·lent direcció de la pròpia autora, cal destacar les boníssimes actuacions de l'equip d'actors. Peces d'aquesta complexitat no s'aguantarien amb actors mediocres o directament dolents. Pepo Blasco, Vero Cendoya, Patri Mendoza, David Menéndez, Carmela Poch i Carla Torres han estat perfectes en els seus papers, tan en com deien el text com en l'expressió corporal. A més —una cosa que agraeixo infinitament— hi ha hagut un gran equilibri entre tots ells, ningú destacava per damunt d'un altra. Tot i que l'obra és complicada i el que hi passa no es pot dir que sigui un camí de flors, la directora hi ha imposat un ritme calmat, tranquil, assossegat, fins i tot segons com bucòlic. Serà l'estil finlandès?
El vestuari molt encertat. Tot i ser roba actual normal i corrent, té el seu punt adequat a cada personatge. Il·luminació correcte; no és obre per poder fer grans lluïments, i el que destaca és la banda sonora barrejant composicions de Cesc X. Mor amb música ja coneguda; molt ben inserida en cada part de l'obra.
La Sala Atrium pràcticament plena d'un públic que ha aplaudit i aplaudit i ha aplaudit... La van estrenar fa poc dies i la tindran en cartell fins a final de maig. Us recomano que no us la perdeu i que hi aneu nets d'esperit, en blanc, perquè el que veureu és ben poc habitual. Així en gaudireu encara més... sempre que no badeu i us quedeu sense entrades, que l'Atrium no és massa gran.

16 de jul. 2015

Les Estrebades d'una Pinta Trencada

LES ESTREBADES D'UNA PINTA TRENCADA
(a la Sala Atrium)



Cada any surten del Institut del Teatre una pila de llicenciats, i s'ha de dir que molt ben preparats. "I ara què?" es deuen preguntar. Doncs ara a buscar-se la vida, cosa que, de la manera com està el pati, no és gens fàcil. Per això són tan benvingudes iniciatives com el cicle de creació escènica DESPERTA LAB que han organitzat entre la Sala Atrium i la Nau Ivanow. Una empenta a la creació teatral més activa i emergent de Catalunya.
Avui he vist al Atrium Les Estrebades d'una Pinta Trencada, un títol genial d'una companyia amb un nom que també té tela: Les Noies També són Calves, però això és marginal. L'important és que es tracte d'una mena de teatre contemporani i trencador, gens conservador; atrevit, però sense atzagaiades, rigorós i ben interpretat.
"Vaig anar a la universitat 6 vegades, vaig tenir 10 parelles i 40 casaments. Vaig tenir 150 gossos sempre amb el mateix nom, i fills... tants que ni els recordo. Gairabé cada dia era rica i pràcticament tots era una princesa". La Lia no està satisfeta i fa una involució viatjant al seu passat, i dialoga amb la nena que va ser. Potser busca respostes a la seva infelicitat perquè no; ara no està satisfeta...
 Les dues intèrprets —Mar Pawlowsky i Elena Nieto— ens han obsequiat amb dues actuacions molt bones fent uns paper gens fàcils per poc convencionals, una mena de monòlegs dialogats (?), molt ben dirigides per Antonio Calvo que penso que ha entès l'obra del dramaturg Jaume Viñas. L'escenografia de Sebastià Brosa i Marina Soteras, molt senzilla, dues taules, quatre cadires i una paret de fons amb una pista del retorn a la infància: el dibuix a la paret de la Minnie, la parella de Micky Mouse.
La Sala Atrium força plena d'un públic preferentment jove que ha aplaudit amb ganes. Obra recomanable, això sí, no us penseu que aneu a veure una peça convencional, entenent per convencional allò del planteamiento, nudo y desenlace. Diguem que és com... més actual. Sí, molt més actual.

11 d’abr. 2015

Coses Nostres

COSES NOSTRES
(a la Sala Atrium)



Ramon Madaula és un d'aquells actors que penso que la gent que ens considerem amants del teatre ens l'estimem. Perquè? Doncs per la seva trajectòria, perquè sap ficar-se en els personatges que interpreta i els defensa amb dignitat i savoir faire, com dirien els francesos; al menys a mi, és un actor que no em defrauda. Ara s'ha posat en l'ofici de dramaturg, i penso —vaig pensar, quan me'n vaig assabentar— que els tenia quadrats, que és una manera molt catalana de dir que es té valor. Només per això, felicitats. Vist des de fora —perquè cadascú se sap el seu— la postura còmode era no embolicar-se ni ficar-se en llibres de cavalleries i continuar fent d'actor i així fer bullir l'olla, però hi ha gent que quan tenen inquietuds no poden parar. Benvinguts.
Després d'aquesta declaració de principis i havent vist l'obra ja puc dir que el de Sabadell se n'ha sortit amb nota, de la qual cosa me n'alegro. Coses Nostres és quasi un thriller de teatre dins el teatre; potser m'he passat un pèl qualificant-lo de thriller, però tampoc massa. En una escenografia molt correcte, representant una sala d'assaig o pre-lectures d'un teatre, un teatre públic, es troben dos antics coneguts: el director del esmentat centre i un crític de pes, un periodista cultural de referència. De seguida es palpa un ambient tens, molt ben aconseguit, doncs ambdós personatges estan controlant les distàncies, com dos boxadors en el primer assalt, però la conversa avança i descobrim que el crític es va carregar l'últim muntatge del director, i ho va fer amb malvolença, segons el regidor o amb valentia per fer-lo reaccionar del seu endropiment, segons el crític.
I aquí comença un debat, interessantíssim, sobre el què és bo i el què és dolent en art. Com es determina la qualitat d'una manifestació artística? Quins paràmetres es fan servir per determinar "la qualitat"? Hi ha crítics que són Déu, o pretenen ser-ho? Tan poder tenen o pretenen tenir? Aquest és el fil filosòfic que ens obliga a posar-nos el dit al front —o el puny a la barbeta si sou més de Rodin— i fer-nos pensar, però l'obra només amb aquesta trama seria avorrida, una conferència amb dos ponents, i per això Madaula ens ha servit intel·ligentment una trama que ha fet avançar l'obra sense obviar aquest debat tan antic com el món —tot i que alguns autors sostenen que la prostitució és anterior—.
Peça molt ben dirigida pel mateix Madaula amb un Albert Pérez (com a crític) i Raimon Molins (com a director del teatre públic) perfectes en els seus papers. A mi m'han convençut. Un aclariment, en la foto que il·lustra aquesta crònica, el de les ulleres no és Harry Potter, és en Molins. I ara permeteu-me algunes especulacions, que segur que en sortiran. L'obra ens parla de personatges reals del món teatral català? El director existeix? I el crític? Segur que sortiran "enterats" que ens ho aclariran. A mi se me'n refot perquè l'únic que m'ha interessat és l'obra que m'ha agradat molt, i si algú s'hi veu representat i te la cua de palla, ja s'ho farà.
Per acabar, jo modestament des del meu blog en que faig de crític aficionat, vull declarar que el que escric intento fer-ho en el més gran respecte envers als creadors, respectant el valor que tenen de despullar-se davant el públic i raonant les meves valoracions fins allà on sóc capaç, però admeto que encara no he descobert quins paràmetres hi ha per determinar la qualitat artística. Això és molt subjectiu i em temo que serà així per molts i molts anys, a no ser que els de Google facin un invent dels seus, i no sé si m'ho creuré.

20 d’oct. 2014

Confidències a Al·là

CONFIDÈNCIES A AL·LÀ
(a la Sala Atrium)



Saphia Azzeddine és una escriptora de pare marroquí i mare normanda que de petita va viure a Agadir fins que la família es traslladà a França. També ha dirigit una pel·lícula a partir d'un guió seu i ha actuat en una altra. Confessions a Al·là va començar com a guió cinematogràfic que l'autora va abandonar per convertir-lo en una novel·la. Finalment es presentà al Festival d'Avinyó el juny del 2009 com a obra teatral.
Aquí, Magda Puyo l'ha traduït al català, l'ha adaptat i l'ha posat en escena, primer al Temporada Alta el passat 11 d'octubre, i ara a la Sala Atrium fins el 16 de novembre. D'entrada vull dir que és una autèntica joia, i ara explicaré el perquè.
Jbara és una joveneta marroquina guapíssima, però ella encara no ho sap. Viu amb la seva família: pare, mare, cinc germans i el remat de cabres que ella pastura. No coneix res més que el que té al seu voltant, o sigui misèria, però de vegades obté alguna llaminadura a canvi... de prostituir-se. Sempre parla amb Al·là queixant-se de la vida que porta i li demana un canvi. Un dia d'un autobús que passa per davant del seu poblat cau una maleta preciosa, de color rosa...
L'obra és un monòleg en el que la Jbara explica el que li passa, el que li fan, el que sent i principalment la seva relació amb Al·la, però el paper de la noia la fan dues actrius que es van explicant, ara l'una ara l'altra en un intercanvi continuat de rols, molt hàbil, tremendament efectiu i que dona un dinamisme que no tindria fent-ho una sola persona. Te moments molt divertits —de riure per no plorar— com quan el pastor que se la fa li diu que no es preocupi, que ella continua sent verge perquè només li posa "la punteta" i que mantenir la tofa de pèl entre les cuixes és la prova indiscutible de la seva virginitat, cosa que ella comprova satisfeta de tan en tant.
Magda Puyo ha portata les dues actrius, Mireia Trias i Judith Farrés a l'excel·lència. Han estat molt convincents en tots el registres, i mira que n'han tocat: han recitat, han cantat, han ballat, han rigut i han plorat. Tot tocat amb una dignitat curiosa, doncs hi ha moments ben indignes com l'escena en que un xeic àrab li diu que pot quedar-se amb tots els bitllets de dòlar que sigui capaç d'arreplegar del terra... amb el cul, i ella es treu les calces i a la gatzoneta, estrenyent els glutis fa el que pot.
Molt interessant la música, gravada i en directe que està present en tot l'espectacle, així com el vestuari, molt encertat. L'escenografia és a sala quasi pelada, tota pintada de color vermell, com si fos una discoteca o un prostíbul. L'obra és un crit desesperat contra la incultura, la religió integrista, la opressió de les dones, la submissió, la misèria física i moral... la merda!
L'Atrium no massa ple, però era diumenge a la tarda i es veu que la gent te mandra. Els aplaudiments han estat forts i han obligat a les dues protagonistes a sortir a saludar repetidament. S'ho mereixien. Us recomano que no us la perdeu, és una obra imprescindible, paraula de kabrota (òndia, això encara no ho havia dit mai).

21 d’abr. 2014

Fins al Final

FINS AL FINAL
(a la Sala Atrium)



Sempre he dit que autodirigir-se és molt perillós, ja que és fàcil no adonar-se de possibles tics, exageracions o mancances que poden, si no engegar a rodar l'obra, perjudicar-la per falta d'una visió "exterior". Tot i que continuo pensant el mateix, també vull dir que aquesta teoria no és una veritat absoluta —si és que existeixen veritats absolutes— i que avui, amb l'obra que he vist a la Sala Atrium he comprovat que no sempre és així.
Fins al Final, és una producció de poc més d'una hora, divertida, fresca i desenfadada que et fa passar una molt bona estona; una peça que fa riure sovint però que, encara millor, fa somriure continuadament. Una joguina escrita, dirigida i interpretada per Gemma Martínez i Judit Saula, un autèntic Juan Palomo yo me lo guiso y yo me lo como de teatre dins el teatre, ja que interpreten a dues actrius que fan teatre "de creació".
Una obra que només necessita de dues actrius... mentida. Al principi els falta un tercer personatge, un actor, i no es tallen un pèl en agafar un espectador i alliçonar-lo en el paper que ha d'interpretar. La manipulació d'aquest fals espontani és de nota, alta. A continuació, partint del antic sistema del pito pito colorito, una escull una situació i un tema i comencen una mena de work in progress molt particular on van sortint coses... més del compte.
Aquestes dues noies, per cert molt joves, són unes pallasses —cosa que jo considero un elogi— i a cada situació es van posant el públic a la butxaca mentre el van portant per allà on elles volen. Obra que no necessita de grans posades en escena, ni vestuari ni cap tipus d'efecte. L'aguanten elles amb la seva presència i les seves habilitats d'encantadores de serpents, en aquest cas d'espectadors.
Tot i ser mals dies pel teatre a causa de les vacances, l'Atrium amb quasi mitja entrada d'un públic satisfet que hem aplaudit amb força i ganes. A la sortida, al vestíbul, ens han ofert un xupito d'un color rosa acollonant i hem pogut parlar i comentar la funció amb les autores, directores i intèrprets. Molt bé!

13 de març 2014

I-Q 100

I-Q 100
(a la Sala Atrium)



El tema dels disminuïts és delicat i s'ha de tractar amb molta cura sabent que és vol dir i com es dirà. Amb I-Q 100 Ferran Audí fa una proposta molt ben travada, sense concessions, on parla del experiment fet a un discapacitat mental que es somet a una operació de cervell després d'haver fet l'assaig amb un ratolí de laboratori: el Mickey.
Litus —que així és diu el deficient— portava una vida relativament agradable treballant en l'obrador d'una fleca ajudant en les feines més senzilles, però ell maldava per arribar a ser intel·ligent. També tenia un altra desig —suposo que el tenim tots—, ser estimat. Així doncs, finalment, en el departament d'investigació d'uns importants laboratoris mèdics, li practiquen la mateixa operació que li han fet al ratolí cobaia, i realment el seu coeficient d'intel·ligència puja i puja... però quan més llest és, més incapaç és de ser feliç.
Aquesta peça de Ferran Audí va passar breument per la Carpa del Poble Espanyol de Montjuic fa uns nou anys i ara els de la Sala Atrium l'han recuperat, amb una posada en escena molt encertada. De fet és un monòleg que literalment es carrega a l'esquena Raimon Molins, però recolzat per personatge mut i en certa manera incorpori —molt bé Miquel Barcelona— que fa de tot; de ratolí Mickey, de psiquiatre, d'infermera, de pare..., i que sosté les actuacions del protagonista amb uns moviments coreogràfics que jo he trobat molt encertats i fins tot aclaridors.
És una obra dura amb moments molt emotius. A poc que hàgiu tingut contacte amb persones discapacitades mentals, hi reconeixereu situacions i actituds que us faran commoure, gràcies a una actuació extraordinària del protagonista, molt ben dirigit pel mateix autor. Han clavat el desencís del que espera ser intel·ligent i quan hi arriba descobreix la soledat que hi ha al món. Aquest podria ser un dels missatges, tot i que de lectures n'hi ha una pila.
No és un tema nou; ara mateix recordo un parell de pelis amb temes similars: Harvey, de Henry Koster i One Flew over the Cuckoo's Nest, de Milos Forman. I en teatre ara mateix encara fan l'Encarregat de Pinter al Lliure, amb un segon acte de temàtica similar. Repeteixo, actuació magistral de Raimon Molins. L'Atrium, tot i que el Barça jugava a pilota, amb quasi mitja entrada. Els que hem passat de futbol hem aplaudit fort, molt fort. S'ho han merescut.

18 de nov. 2013

Himmelweg

HIMMELWEG
(a la Sala Atrium)




Sembla ser que en alguns camps de concentració nazis hi havia unes rampes que portaven a les càmeres de gas i que els guardians anomenàvem eufemísticament himmelweg (camí al cel). El dramaturg madrileny Juan Mayorga va escriure fa anys una obra a partir d’un fet històric, la visita d’un delegat de la Creu Roja internacional a  un camp d'extermini nazi i l’engany a que va ser sotmès, doncs li van mostrar el que en realitat era una representació, una ficció: un “poble” on s’havia “concentrat” un grup de jueus que vivien feliços, amb escola, sinagoga, parc...
En principi l’obra és per a vuit personatges, però a l’Atrium l’han arranjat per a tres —voluntàriament, motivats per la crisi?—: la delegada de la Creu Roja, el comandant del camp i “l’alcalde del poblat”. La resta de personatges el fan titelles. No he vist l’obra feta tota amb actors, però val a dir que representada així no ha perdut gens de credibilitat.
La peça és molt dura, doncs has d’anar assistint a la preparació de l’escenografia que preparen el comandant —un personatge delirant pressionat per Berlin— i “l’alcalde” un pobre jueu que no sap si amb això el seu grup obtindrà la redempció o només està guanyant temps a la mort. El fotut —tot i que no és cap novetat— és adonar-te que el comandant és una persona culta i sensible per l’art, però no per el proïsme.
La posada en escena és molt efectiva, començant quasi pel final, amb la visita de la delegada i passant després a la preparació de la farsa i els assajos. Repeteixo, la peça és molt dura, pel tema i per la incertesa. El personatge del comandant —Raimon Molins, també director— és el de més lluïment, doncs és el que té més registres, des de la fredor inicial fins al paroxisme. Guillem Gafaell li dóna molt bé la rèplica com a alcalde i en un paper menor Patricia Mendoza com a delegada de la Creu Roja.
Peça recomanable a no ser que sigueu dels que no volen pensar en tot el que de lleig passa al voltant d’una guerra. L’Atrium ple i els actors han hagut de sortir repetides vegades a saludar.
P.D. Si sou dels que us agrada rumiar i buscar diversos significats a les obres, aquí en podreu tenir el goig complert buscant similituds amb situacions actuals, reaccions de les persones davant estratègies de manipulació, domini...

13 d’oct. 2013

El Autor Intelectual

EL AUTOR INTELECTUAL
(a la Sala Atrium)




A l'Atrium hi ha aterrat, per pocs dies, una companyia colombiana que es diu La Maldita Vanidad, que ens ha presentat la primera obra de la trilogia Algunos Asuntos de Familia. Se’n veu poc (gens?) de teatre colombià per aquí, però si tot és així potser valdria la pena veure’n més.
En l’obra d’avui es planteja el problema de que fer amb els avis, especialment en moments en que les famílies pateixen manca de recursos i viuen en pisos petits, però socialment encara estan ancorats en les tradicions del passat, com pot ser la societat colombiana. Aquí dos germans i una germana, els nois casats i amb fills, viuen aquesta tensió. De moment la bona dona —la mare que mai surt, un encert— viu amb un dels fills, però la nora ja no pot més, està a punt d’explotar i es convoca reunió familiar, però...
La obra és molt dura i està ben construïda; potser té el petit problema d’obrir molts dubtes i no tancar-los tots, però tampoc són primordials. El millor és el clima de tensió que es crea, això està molt aconseguit, fins el punt en que hi ha moment que quasi és inaguantable. En el meu cas han aconseguit posar-me molt nerviós, i quasi mai m’hi poso, ni en la vida real. L’autor i director Jorge Hugo Marín aquí l’ha clavat. Els actors ho han fet molt bé tots, destacant Ella Becerra en el paper de dona del germà gran, personatge detestable que no vol admetre la realitat. M’he hagut d’aguantar per no aixecar-me, fotre-li un crit i engegar-la a parir panteres (perdó).
La posada en escena és força particular, ja que en principi —segons el programa— és que els espectadors ho vegem a través d’un finestral, com si veiéssim la baralla dels veïns de l’apartament del davant. Remenant per la xarxa he pogut veure un vídeo en que és així i l’efecte és genial, però l’Atrium, per metres quadrats, permet el que permet. El vestuari perfecte: cada personatge reflexa la seva personalitat en la manera que vesteix. 
La sala plena del tot, forts aplaudiments, el públic content i els intèrprets agraïts. Llàstima que avui era l’últim dia, però si no l’heu vist i algun teatre la repesca, no dubteu ni un moment en anar-la a veure.
P.D. ni que em matin se explicar el perquè del títol.

29 d’abr. 2013

After Play


AFTER PLAY
(a la Sala Atrium)




De veritat és la Sonya Serebryakova la que està asseguda a la taula d’un bar de Moscú parlant amb l’Andrei Prozorov? Han abandonat les respectives obres de Txèhov vint anys després per prendre’s un te i recordar vells temps? No; no són ells, però sí que la dona es diu Sonya i l’home Andrei, i són russos i estan sols i derrotats i tenen un passat trist i feixuc, i un futur... inexistent.
Em trec el barret davant l’habilitat de Brian Fiel per construir una obra nova amb personatges de peces “usades”: Oncle Vània i les Tres Germanes. Aquest nord-irlandès ha fet una filigrana recollint les despulles d’aquests dos personatges, però quina tristesa.
En la taula d’un cafè solitari hi ha una dona sola prenent un te i repassant uns papers. Se la veu atrafegada i preocupada. Arriba un home amb una funda de violí sota el braç i reconeix la dona; es saluden tímidament i ella el convida a seure; ell es resisteix dient-li que la veu ocupada amb els papers, ella insisteix... finalment es treu l’abric, deixa el violí i asseu. Vesteix smoking i ens assabentem que ve d’assajar La Bohème al teatre de l’òpera, prop d’allí. Ella és terratinent i ha vingut a Moscú per uns assumptes relatius a les seves finques. La nit anterior, en la primera trobada es van explicar unes quantes coses i avui els ve de gust continuar la conversa... les confessions?
El text és extraordinari i la traducció de Jordi Fité ha de ser molt bona, d’altra manera no s’aconseguiria el clima adequat. La direcció d’Imma Colomer ajustadíssima, doncs no és obra per fer filigranes ni piruetes, tot ha d’estar molt ben mesurat i subministrat en les dosis adequades. Grans actuacions de Fina Rius i Pep Ferrer, molt convincents. L’escenografia mínima: només tres taules de cafè i de il·luminació la que feia falta, ni es notava.
Una hora de molt bon teatre, adequat per una sala petita com l’Atrium, amb uns seients mida RyanAir, però amb una inclinació de grada perfecte (en aquest món tot no pot ser). No puc recomanar que hi aneu perquè avui era l’últim dia, però estic segur que algun teatre la repescarà, doncs és molt bona; aleshores els que no l’hagueu  vist, aneu-hi, sens falta. El que omplíem el teatre fins a la bandera hem aplaudit molt i fort. S’ho han merescut.
P.D. Sabíeu que la Sala Atrium abans era una vaqueria? Sí, sí, un lloc amb vaques de veritat, però això, es clar, passava quan Barcelona era una ciutat normal, fins i tot amb vaques.