20 de des. 2014

Eduard II

EDUARD II
(al Teatre Tantarantana)




La literatura anglesa del segle XVI, Elisabetiana, està farcida de dramatúrgies i peces històriques —convenientment maquillades, off course— i en gran part és així gràcies a William Shakespeare i Christopher Marlowe, dos autors nascuts el mateix any 1546. Els dos van escriure teatre, dels dos se'n sap poc i s'ha fantasiejat molt. De Shakespeare s'ha dit que era un sicilià exiliat a Anglaterra, que era un noble, que era amant de la reina... I de Marlowe també s'han dit coses molt xules; que era un espia, un buscabregues, tafur, homosexual, duelista... però la més bona és que com que va morir molt jove (29 anys), la llegenda és que no va expirar, va canviar d'identitat, continuant escrivint amb el nom fals de... William Shakespeare (!). Fi de l'apunt històric-divertit.
Confesso que la d'avui és la primera obra de Marlowe que he vist en la meva ja llarga vida d'espectador i salvant moltes diferències —perquè a més està modernitzada— l'he trobat molt shakesperiana. Eduard II s'ocupa de la vida d'aquest rei anglès que es va encapritxar d'un plebeu, cobrint-lo d'honors, oblidant-se de la seva dona i fills i buidant les arques en favor del seu enamorat Gaveston. Els barons, capitanejats per Mortimer i ajudat pel bisbe de Coventry el van fer abdicar i posteriorment assassinar, moment en que va ser coronat el seu fill Eduard III.
Els Parking Shakespeare han optat per una posada en escena pelada. Al Tanta només un gronxador penjat al mig de l'escenari, que ha fet de tro, de forca i alguna cosa més. Molt bé. El vestuari també "especial", tots amb pantalons bermudes menys la reina que vestia una faldilla curta. Al bisbe se'l distingia per la camisa lila i una creu penjada al coll.
L'obra ha fluït en un to de clàssic de vers, però amb llicències xocants, com per exemple cantar cançons populars: quan els barons li feien entendre al rei que no el temien, es posaven a cantar "el lleó no em fa por, pam i pipa, pam i pipa", o en una lluita "som, som, som els cavallers...". Xocant però gens discordant. De tan en tant trencaven la quarta paret obrint els llums de la sala i oferint al públic un comunicat "oficial" de part del govern, amb picades d'ull a l'actualitat com dir que no admetrien preguntes.
La traducció és del Marc Rosich i la direcció de Roberto Romei. Els actors han estat bé, en el seu paper. Potser destacaria el Mortimer de Carles Gilabert, però jo per aquest actor hi tinc una certa fascinació. Pel meu gust, la peça decau una mica al últim terç, però al final es recupera. El Tantarantana ple com un ou, era nit d'estrena, i s'han sentit forts aplaudiments. Al final s'ha llegit una carta de petició a Rajoy demanant-li que ara que venen eleccions no modifiqui l'IVA perquè volem que els nostres fills puguin gaudir d'una cultura de revistes porno al 4% —que és l'impost actual—, així es faran homes i dones de profit estudiant penis i vagines de respecte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada