13 de març 2015

Camargate

CAMARGATE
(al teatre Tantarantana)



Hi havia una vegada dues noies, de la segona o tercera volada, que es van trobar per dinar en un restaurant de Barcelona anomenat La Camarga. Havien encarregat un reservat per poder parlar amb tranquil·litat de les seves coses i si s'esqueia (i es va escaure) de les dels altres. Cadascuna al seu estil es creia gent molt important, però no passaven de ser unes aprenentes de bruixot maldestres que havien oblidat la paraula màgica per aturar l'encanteri; o sigui que ho van començar però després no van saber com aturar-ho. És un dels episodis més tristos i decebedors de la política catalana dels últims temps. La Sánchez Camacho i la Victòria Àlvarez van quedar com el que són, unes desgraciades xafarderes sense cap mena de dignitat ni categoria, i consti que no vull ofendre a ningú, la Verge dels Mal Il·luminats me'n guardi.
Jorge-Yaman Serrano, actor i dramaturg, va agafar la grabació "secreta" que es troba a internet sense pagar ni un cèntim d'euro i va escriure una peça teatral que va titular Camargate, primera picada d'ullet de cara a la galeria. La posada en escena penso que és equivocada. Per començar la taula és rectangular i llarga com la de Dowton Abbey, cosa que no ajuda a fer-se confidències. Als laterals de l'escenari s'hi han col·locat uns espectadors asseguts en taules, com si estiguessin menjant al restaurant; però no havíem quedat que estaven en un reservat? El vestuari correcte: l'Alícia de MILF i la Victòria de tia bona amb l'arròs un pèl covat, texans i brusa ajustadíssims de color blanc i botes altes.
L'obra, pel meu gust, ja ha començat malament, amb els personatges molt estereotipats, exagerant el català xava, quan en parlaven i sucant pa amb les coses menys importants "el Jordi és capaç de fotre quatre polvos seguits, els dos primers sense treure-la de dins" i l'Alícia mirant el públic, posant els ulls en blanc i boqueta rodona com si... això. Jo no sé si aquestes noies són o no bones actrius, no les havia vist mai i per aquesta obra no les penso jutjar perquè crec que tot el que ha passat damunt l'escenari és responsabilitat del director.
Si l'autor volia fer una obra de denúncia, penso que ha anat molt en compte de no agafar-se els dits. Mentre la companyia saludava al respectable (encara es diu així, oi?), algú ha cridat "valents". Doncs miri, no. A mi m'ha semblat que tota l'estona el dramaturg se l'agafava amb paper de fumar. l'Alícia es deia Antonia S. Cemacha i la Victòria Bibi Alves, i els únics noms que han sortit de veritat, ha estat de persones imputades i que no es poden queixar de res. No, no m'ha semblat valenta com a denúncia i com a peça teatral m'ha semblat fluixa, amb els seus moments còmics, però irrellevant Em sap greu perquè tinc un gran respecte pels creadors, però és tal com ho he vist.
Nit d'estrena dins el cicle El Cicló. El Tanta ple i els aplaudiments diria que irregulars.

4 comentaris:

  1. Hola, de tant en tant vaig llegint les teves opinions sobre el que vas a veure i sobre aquesta m'agradaria comentar algunes coses que m'han sorprès que diguessis i que no acabo d'entendre, amb el teu permís:

    Bé, primer de tot em sorprèn que diguis que no és una obra valenta. Crec que Camargate transforma el fet d'anar al teatre en un acte de reflexió i desenvolupament del sentit crític. I normalment a la cartellera de Barcelona no se'n veuen massa d'obres així.

    Em sorprèn també que et destaroti tant el tema de que no hagin mantingut els noms reals. Es evident que és un mecanisme per a que no puguin ser denunciats per aquest parell de caradures, però no crec que la perspectiva d'anar a judici et faci més o menys valent que no anar-hi. A més tothom sap des del minut 1 a qui es refereixen, no? Passa una cosa idèntica a allò que proclamaven els de La Claca quan deien "Mori el Merma!".

    Jo crec que s'ha d'entendre també allò "bufonesc" que està implicit en l'obra. Cal entendre que aquest episodi és la punta d'un iceberg molt més gran que amaga una gran quantitat de matèria pútrida a Catalunya. Però que pot explicar moltes coses sobre la mentalitat d'aquesta classe/elit catalana.

    Per acabar només dir-te que si no havies vist mai abans aquestes dues actrius, apunta't el seu nom i segueix-les, dona'ls-hi una segona oportunitat, perquè són grans, molt grans.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La crítica sempre és una cosa subjectiva i per sort no hi ha un pensament únic. En quan a no considerar aquesta una obra valenta passa el mateix, només la cosidero teatimonial i pel que fa a les actrius potser vaig confós quan dic que no les havia vist mai. Si em dius alguna obra en que han actuar podré fer memòria.

      Elimina
  2. M'agradaria molt Josep Maria, que escoltesis l'audio del sopar de La Camarga, per tal de que t'adonesis de que el que has dit no te cap funament.

    La conversa que es pot veure a Camargate es literal tal i com va ser i sense afegir res, encara que sembli mentida. Ja m'ho vas comentar ahir i no entenc la teva postura, aixi com tampoc el perque SI et va agradar RUZ-BARCENAS i en canvi aquesta CAMARGATE, no. Quina diferencia li trobes ? Sincerament crec que et vas tancar i vas confondre la realitat del que s'explica a escena amb una fantasia esbojarrada del director..... res mes lluny, creume.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no he escoltat la cinta i no et pots imaginar la mandra que em fa esmerçar dues hores escoltant duer tòtiles. Ruz - Bárcenas em va semblar feta amb un rigor que no vaig trobar-li amb aquesta.

      Elimina