LA FARSA DE WALWORTH
(al Teatre de l'Aurora d'Igualada)
Confesso que avui no sabia com posar-m'hi per escriure aquesta crònica,
però he sortit del teatre amb la convicció de que he vist una cosa excepcional;
sí, aquesta és la paraula exacta, en el sentit de que és una obra fora del comú.
Confesso que el nom de l'autor, Enda Walsh, només em sonava de lluny com a autor
premiat al Festival d'Edimburg, però ara, investigant una miqueta he tingut la
sorpresa de que ja li havia vist una obra a Londres fa un parell o tres d'anys:
Once, un musical del que és autor del llibret i que també va ser molt premiat.
Sorpresa sobre sorpresa.
La Farsa de Walworth és una peça força claustrofòbica que m'ha recordat les
pelis del Polanski en blanc i negre (Cul de Sac...) precisament per això, pel malaltís
espai tancat. Els personatges: el Dinny i els seus dos fills, Blake i Sean viuen
al barri marginal de Walworth Road al sud de Londres, en un pis de protecció i
amb recursos de la seguretat social; són uns marginats. Van arribar d'Irlanda
fa vint anys, quan els nois eren petits perquè el pare va haver de fugir
d'alguna cosa. De la mare només en recorden vagament algunes coses com la olor
del pollastre rostit que cuinava. Al principi feien una mena de representació
com si encara estiguessin a Irlanda, però després de vint anys...
La posada en escena i l'escenografia són molt bones: l'escenari dividit en tres
parts representant un pis de merda, brut, amb l'empaperat desenganxat i els
mobles cutres; tot s'aguanta amb cordills. Aquí és on representen aquests records
que acaben sent una farsa. Tres personatges patètics vestits de manera
patètica. El vestuari és de premi, amb una roba d'un mal gust impressionant,
unes perruques —perquè representen diversos personatges de la família i
necessiten perruques— com fregalls i altres adminicles que quedarien ridículs
en un carnaval de barriada.
La direcció de Pere Puig és extraordinària, doncs no és fàcil dirigir una
obra com aquesta en que res és "normal". Per començar ha entès molt
bé el text -cosa gens fàcil—, que també ha traduït, i això li ha permès tirar
la peça endavant amb nota alta. També s'ha de dir que ha comptat amb uns actors
que ho han donat tot, ficant-se cada un en el seu personatge, tots carn de psiquiàtric.
La història, tot i tenir un punt de tragèdia, funciona a un ritme frenètic, amb
entrades i sortides constants —d'un armari, perquè ningú surt de casa—. A més
dels tres personatges, a la segona part de l'obra i intervé accidentalment una
noia amb la que no es comptava i que que ho desballesta tot. Vint anys fent cadascun
el mateix paper i al final...
L'Aurora avui amb una entrada fluixeta. Potser hi ha influït que a
Barcelona aquesta aobra encara no s'ha estrenat, només a Temporada Alta, i li ha faltat
ressó. Potser el públic sabia que els personatges estaven com les cabres; ves a
saber. Una llàstima perquè com he dit al principi, l'obra és excepcional.La Farsa de Walworth
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada