Vilafranca (un dinar de Festa Major)

VILAFRANCA

(al Teatre Kursaal de Manresa)

Jo de teatre en veig bastant i força variat, però els que em coneixen saben que les meves preferències van cap al de text, i si és coral i fins i tot melodramàtic, millor. Doncs avui n'he tingut el goig complert perquè Vilafranca (un dinar de Festa Major) té tot això i més. Jordi Casanovas, l'autor —que també l'ha dirigit— ha tancat així la seva trilogia sobre l'identitat catalana: Una Història Catalana, Pàtria i ara aquesta, tot i que "es comenta que la tri" podria acabar en tetralogia. Vista la capacitat d'aquest xicot, no m'estranyaria que acabes fent una mena de Comèdia Humana, com Balzac, però en teatre, i encara no té quaranta anys.

Estem a l'any 1999, 30 d'agost Sant Fèlix, diada de la Festa major de Vilafranca. La Cristina ha convidat a dinar als pares, germans i nebots. El pare té alzheimer i quasi no reconeix ni a fills, ni a cònjuges ni néts. Serà l'últim dinar tots junts? Hi ha tensions perquè hi ha problemes i temes econòmics mal resolts. Com deia la meva àvia de les famílies: el que no té un nap té una col, però per sort encara els queden restes d'amor i, per tradició, la família encara és molt important i pesa molt.

Sebastià Brosa ha ideat una escenografia molt adequada per la peça: la primera part passa al pati de la casa i la segona al menjador, només aixecant una mena de sostre i baixant una làmpada damunt la llarga taula. L'obra, com ja he dit és coral, amb onze actors a escena representant diferents papers en diferents èpoques, i això comporta dificultats. Doncs haig de dir que el càsting és perfecte; penso que no podien triar millors intèrprets per a cada paper. Vull fer menció d'un detall: la banda sonora. No és el més important, però en les obres bones tot suma i l'aportació d'Anna Roig i L'ombre de ton Chien, ha donat un toc de qualitat amb la seva preciosa cançó que ha sonat en els moments adequats —felicitats Carles per la part que en toca—.

Jordi Casanovas ha dirigit a tota la penya amb rigor i autoritat. Aquestes obres que fan pensar en els grans dramaturgs nordamericans com Williams, Albee o Miller, necessiten mà de ferro perquè cap personatge s'escapi i faci de ....... —ompliu la línia de punts amb el nom d'un actor famós descontrolat— el paper estereotipat d'actor famós. Amb aquesta autoritat l'obra s'ha fet creïble i les dues hores i deu minuts han passat volant. Nota alta pels intèrprets, tan els veterans, com els medium, com els junior. Tot ha fluït amb naturalitat i res ha grinyolat, que amb tanta colla ja té mèrit.

La sala gran del Kursaal de Manresa plena d'un públic que ha aplaudit amb ganes i ha fet sortir a saludar als actors una pila de vegades. Per cert, que el Kursaal per l'inclinació de la platea, la seva acústica i tota l'instal·lació, és un dels millors teatres de Catalunya. Enhorabona!