L'HORT DE LES OLIVERES
(a la Sala Gran del TNC)
En el programa de mà el mateix dramaturg, Narcís Comadira ,ens explica de on ha begut
per fer aquesta obra —una Òpera de Catalunya, segons el subtítol—: de
l'Evangeli amb el Sant Sopar, de Txèkhov amb l'Hort dels Cirers, i de Shakespeare
amb Hamlet. Jo, modestament, penso que ha begut de Txèkhov i els seus cirerers
i les altres mencions ajuden a fer córrer la trama, com també ho fa la
referència a Sèneca amb la banyera ensangonada, però deixem-nos d'especulacions
i anem per feina.
El plantejament és molt "cirerer". Família rica anada a menys ha
de decidir si vendre la finca a uns russos que la volen convertir en un ressort. Les tres parts implicades per
culpa d'una herència extranya estan dos a un; el fill Guillem no vol vendre; la
mare i la germana, sí. Aquest sopar de pasqua reuneix a la dispersa família (i
alguns convidats) per mirar de convèncer al fill. La peça comença molt bé amb
un monòleg de la minyona de tota la vida que explica la situació amb la
senzilla filosofia dels tres micos (no veuen, no escolten, no parlen). Ella no
ha explicat res a ningú, però ho ha vist i escoltat tot. Després l'obra comença
a navegar en un mar d'ambigüetats i simbologies més o menys encertades i la
intervenció d'un poeta local que també fa una mica de bufó i que representa un
alter ego de l'autor.
Algunes de les referències com la del Sant Sopar són òbvies perquè hi ha un
sopar que presumiblement serà l'últim en aquella casa i aquells comensals. Les
de Shakespeare, i en concret Hamlet també, doncs el ser o no ser és vendre o no
vendre i dir-li a la que en teoria hauria de ser la seva novia "ves a un
convent" és un avís claríssim que no es vol casar ja que és homosexual.
Amb tot això vull dir que Comadira —que és una persona molt fina amb la
ploma— ha muntat una història que m'ha fascinat, però no m'ha acabat de
convèncer, i no sé si m'he sabut explicar massa bé. La fascinació penso que en
part ha vingut pel tàndem Comadira - Albertí, que com a director ha fet un
treball molt digne, ajudat per una escenografia solvent tot i que freda i una
il·luminació que ha seguit el concepte de l'escenografia. Una música en directe
i cant coral ben executat ho ha acabat d'arrodonir tot i que de vegades no
sabies si cantaven algun text o ens fotien el pèl als espectadors.
Estic desconcertat perquè, com ja he dit, la peça m'ha fascinat, però no
puc dir que m'hagi agradat molt. Tenia el dia tonto? no, no ho crec perquè
m'han arribat notícies de que no sóc a l'únic que li ha passat això, un sentiment
que no sé com qualificar, però no em preocupa perquè no cal anar per la vida
sempre qualificant i etiquetant les coses. De vegades va bé contestar
"doncs no sé que dir-te".
P.D. Al final fa un al·legat força pessimista del futur de Catalunya. Aquí
penso absolutament al contrari perquè sóc un catalanista, independentista optimista
i que crec en un futur molt millor com a estat independent, i aquesta il·lusió
no me la treu ni la "pava" de la Alícia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada