Adela, Women's White Long Sleeves Sport Shirts

ADELA, WOMEN'S WHITE LONG SLEEVES SPORT SHIRTS

(al jardí de can Kabrota)

Daniel Veronese és un argentí nascut l'any 1955 a Buenos Aires. És actor, director i fins i tot titellaire, però ha sobresortit com a dramaturg i director. Recordeu aquella magnífica Virginia Woolf del Romea de finals del 2011? Doncs ell la va dirigir, però avui en parlaré com a autor, l'autor de Adela, Women's White Long Sleeves Sport Shirts, aquesta obra de nom quasi impossible que hem vist al jardí de can Kabrota en les ja habituals representacions de cada tercer dilluns del mes.

Estem davant d'una peça curta, 40 minuts, però densa. Curta també en paraules però densa en silencis i actituds, mirades, absències... Adela ens està explicant el que li va passar; quan? no ho concreta. Reconeix que de tan en tant se li'n va la olla, però recupera el relat demanant perdó perquè possiblement allò ja ho ha explicat. S'atura, posa la ràdio, queda absent... Ens diu, insisteix que amb la seva germana estaven molt unides; amb el cunyat no tan... El Sr. Carp, el seu veí, ja l'advertia que no era de fiar. El Sr. Carp, si convenia, li fotria un tret a la nuca, òndia! El Sr. Carp era un home violent? possiblement, però sembla que es preocupava per ella.

Suposo que amb aquestes explicacions no heu sigut capaços de situar-vos, però és el que passa al llarg de l'obra a mida que avança fins a arribar al desenllaç, si és que el podem anomenar així. És una obra angoixant i us puc assegurar que sense una comprensió del que ens ha volgut explicar Veronese, una direcció molt encertada de Jorge Sánchez i especialment la intervenció d'una actriu de la categoria de Mireia Gubianas tindríem mala peça al teler; és una de les coses més difícils d'interpretar que he vist i ella ho ha brodat. Sovint es quedava penjada, abstreta, mirava al cel i es posava a somriure sense motiu. Ens ha fet posar la pell de gallina.

Penso que aquesta obra demana el que hem tingut avui, la intimitat d'un espai petit, el recó d'un jardí i un cercle tancat amb no massa espectadors, poc més de trenta, atents al parlar fluixet d'aquella dona desfeta pel que li va passar i que no ens ha acabat d'aclarir què i com va ser. Quan s'ha acabat, els espectadors encara estàvem penjats i ens ha costat aplaudir, fins que hem reaccionat i ens hem deixat anar.

Diria que és obra per a un públic bregat, però he observat que persones no massa habituades al teatre modern han quedat absolutament abduïdes pel que ha passat damunt la grava del recó del jardí. Estic segur que tots els assistents a la funció han arribat a casa sense poder treure's l'obra del cap i aniran a dormir pensant en ella i demà, i no sóc agosarat, encara no se la podran treure del cap, i quan passa això ens hem de sentir afortunats. Que una obra, teatre, pintura, música, ens monopolitzi l'atenció és el màxim, com tocar el cel amb les mans. A més vol dir que estem vius. Hi ha vida més enllà de la merda que fan a la tele.