L'Onzena plaga

L'ONZENA PLAGA

(al Teatre Lliure de Montjuic)

Per forçar al Faraó a deixar marxar el poble d'Israel a la seva terra, Javhè va enviar 10 plagues sobre Egipte. 1.- L'aigua convertida en sang. 2.- Les granotes. 3.- Els polls. 4.- Els tàvecs. 5.- la mort del bestiar. 6.- Les úlceres. 7.- La pedregada. 8.- Les llagostes. 9.-La foscor i 10.- la mort dels primogènits. "I l'onzena"? No, l'onzena no és una plaga bíblica, és un invent de Victoria Szpunberg que s'acaba d'estrenar a l'Espai Lliure de Montjuic.

Aquesta noia és una filla de Buenos Aires establerta a Barcelona, que s'ha encarregat de la dramatúrgia de l'última part de la trilogia anomenada Tot Pels Diners, i L'Onzena Plaga n'és el títol. La desena plaga bíblica era la destrucció de la família amb la mort dels primogènits. Ara aquest nucli potent i aglutinador que era la família sembla estar en crisi i enfonsar-se; una nova i potent plaga.

En una escenografia força simple, el jardí posterior d'una casa unifamiliar, dues parelles estan sopant. Un dels convidats els ensenya el projecte en el que està treballant: unes ulleres "connectades" que et permetran tota mena d'informació, des de guiar-te en un museu fins a veure el que et falta a la nevera. La parella del TIC —un xicot, ja que són homosexuals— està absent, l'interessen altres coses i preocupat, ja que li sembla veure rates pel jardí. De l'altra parella l'home està molt interessat en el projecte per motius egoistes: busca feina i la seva dona, d'un nivell intel·lectual més alt, però en un moment personal de fracàs, aquests invents li semblen collonades. Mentre sopen descobreixen que realment estan envaïts per una plaga de rates, cosa que dona peu a l'entrada de Dylan Bravo —el personatge enllaç de la trilogia— en el paper de tècnic de l'Ajuntament.

A partir d'aquesta entrada passen moltes coses que no penso desvetllar, algunes de divertides, altres patètiques, d'esbojarrades i —les que més m'han impressionat— de tristíssimes, totes entrellaçades i barrejades en el temps i l'espai, en una molt interessant posada en escena i molt intel·ligent combinació. A mi m'ha impactat el paper de la dona de l'amfitrió de la primera escena, una noia brillant que prometia molt, però que actualment està en crisi permanent: amb la seva família, amb el seu home i amb els seus amics, fins al punt que s'agafa com a un clau ardent al nihilista de Dylan Bravo, un personatge de per sí força patètic que ja ni creu ni es vol involucrar en res.

Molt bona direcció de David Selvas, atrevit ell ja que també fa el paper del TIC i això de vegades és perillós. Tot l'elenc ha estat formidable amb actuacions molt convincents, però... hi ha papers que són bombonets i si la persona a qui li toquen està en estat de gràcia, destaca per sobre de la resta, i aquest ha estat el cas, des del meu punt de vista, de la Mima Riera: espectacular. M'ha encomanat una tristesa que feia anys que no sentia, i en l'escena eròtica, quan el Dylan Bravo li practica un cunnilingus, m'ha recordat la llegenda de la peli El Carter Sempre truca Dues Vegades (Bob Rafelson 1981) entre Jessica Lange i Jack Nicholson. Jo quan sigui gran vull tenir un orgasme així.

L'Espai Lliure ple i el públic ha aplaudit amb ganes, sense rebentar-se les mans. Estic segur que quan han arribat a casa han quedat sorpresos descobrint-se sols, aplaudint molt fort davant del mirall abans de rentar-se les dents. Aquesta és una obra difícil, de comprensió lenta i que costa de pair, perquè és com la ventresca de tonyina, que és boníssima però no de fàcil digestió. Prendre's una copeta de bon whisky després, ajuda.