7 d’ag. 2015

La Pista

LA PISTA
(al Teatre Gaudí Barcelona)



Aprofitar-se de les persones que estan al límit és indecent, una obscenitat i tot i que sembli que estic parlant de les polítiques que practica el PP en temes laborals i d'inclusió dels més desvalguts, no és així, parlo de l'obra de teatre La Pista, basada en la pel·lícula They Shoot Horses, Don't They? de Sidney Pollack, a la vegada basada en la novel·la de Horace McCoy del mateix títol, aquí publicada per Editorial 62 en la seva col·lecció la Cua de Palla amb el títol de Oi Que Maten Els Cavalls?
És una obra demolidora situada a l'any 30, just després de la gran depressió que va seguir al crack del 29. En l'obra, sota la promesa d'un premi de 1.500 dòlars plata —una fortuna en aquell moment— s'organitza una marató de ball de setmanes i setmanes de durada, on les parelles concursants només poden descansar breument cada dues hores. Mentre ballin o es moguin —encara que sigui l'un recolzat sobre l'altre— i no caiguin a terra, continuen vius en el concurs. Periòdicament s'organitzen curses on les parelles han de córrer donant voltes a la pista. Els tres últims o els que van per terra, queden expulsats. Un espectacle absolutament denigrant on els espectadors que paguen entrada, aplaudeixen als seus preferits i els tiren unes monedes quan fan alguna cosa especial. La majoria dels concursant i són perquè poden menjar set vegades cada dia; tots empaitant un somni americà més que indigne.
En l'obra de teatre hi tenim quatre parelles: una actriu en decadència i el seu company, un matrimoni amb la dona embarassada (que són admesos per morbo), una aspirant a actriu de Hollywood i el seu xicot i una parella que s'acaba de fer per casualitat al moment de començar el concurs. Tots manats pel presentador de la competició que els manipula sense miraments. Aquest personatge li va valdre a Gig Young, que el feia a la peli, un premi Oscar.
A escena quasi res, només vuit banquetes on descansen les parelles, els focus de la sala de ball i la bola de mirallets penjada del sostre que enlluerna a tothom mentre dona voltes, com a les discoteques. Un cop de sirena eixordador ens indica a nosaltres, que som el públic de la marató, i als ballarins els descansos i els retorns a la pista. Això és molt efectiu, així com l'enfocament que es dona a l'obra, amb unes aturades on tots els participants es queden congelats i mig a les fosques i un de sol, sota un focus, exterioritza els seus pensaments, explica el que li està passant, o com se sent, les seves il·lusions, la seva desesperació i fins i tot un dels protagonistes, el que ha fet (en realitat farà) al final. Això també està molt bé.
L'únic problema penso que ha estat una certa manca d'experiència, doncs els components de la companyia són tots molt joves i m'ha semblat que de vegades l'obra estava poc cohessionada, amb escenes que no s'acabaven d'integrar prou bé, com les converses individuals amb el presentador on es plantejaven conxorxes que quedaven poc clares. Alguns dels actors no tenien en compte que la sala era a tres bandes i no es fàcil fer arribar la veu quan parles d'esquena a una de les grades.
Tot i així, penso que s'ha de felicitar a Jaume Viñas com a adaptador de la peli, a David Maqueda com a director i a tots els actors, per la seva ambició i el seu valor, ja gratificats amb el primer premi del Cicle de creació escènica DespertaLAB 2015. El Gaudí Barcelona molt ple d'un públic entregat que ha aplaudit amb ganes. En cartell fins aquest diumenge. Val la pena.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada