UNA MUSETTA SENSE CALCES

UNA MUSETTA SENSE CALCES

(La Bohème al ROH via cine Ateneu)

Ahir vaig anar a la Royal Opera House de Londres a veure La Bohème de Giacomo Puccini, Giuseppe Giacosa i Luigi Illica. Bé, hi vaig anar via Cinema Ateneu d’Igualada que està connectat a la xarxa que en fa les retransmissions en directe el dia de l’estrena.

Des de que tenim aquesta possibilitat és una meravella. D’acord que no és el mateix que anar-hi presencialment amb una bona localitat, però la relació cost–satisfacció és insuperable. A més mitja hora abans de començar i durant l’entreacte et donen un seguit d’explicacions semblants a les que fan al Liceu al Foyer abans de l’obra. Per 15€ —13€ els socis, sempre s’ha de ser soci d’un Ateneu— no es pot demanar més.

Ara, quedi clar que ningú et garanteix que l’obra t’agradi. Ells només filmen amb excel·lència el que passa damunt l’escenari. Dit això anem a La Bohème d’avui i el perquè aquest títol a la meva entrada.

En la meva modesta opinió, penso que La Bohème és una peça teatral amb un fil argumental bastant prim, però també diré que les òperes acostumen a ser-ho. L’obra comença presentant-nos els quatre companys bohemis fotuts de fred la nit de Nadal a Paris i sense res per a menjar. Mentre tres se’n van al carrer es queda Rodolfo sol a l’apartament (una golfa) per acabar un article que està escrivint i truquen a la porta. Hi ha una noieta molt jove que no te mistos per encendre l’espelma; és Mimí, i en un plis plas s’enamoren bojament., no passa ni un minut. Sembla que el romanticisme és així. Ho dic perquè el Giacosa i l’illica s’hi hauríem pogut matar una mica més, però.... La resta és prou coneguda com per esmerçar-hi temps. Hi ha dues protagonistes: la Mimí i la Musetta, amors de dos dels bohemis que viuen a les golfes de l’edifici. En alguns moments l’obra és bastant masclista —i consti que no m’apunto a la moda actual de no parlar d’altra cosa—. Ho dic perquè els nois es queixen que les noies parlin amb altres homes, o els somriguin... i es posen molt gelosos. Ah, la inseguretat d’alguns homes que junt amb l’esperit possessiu pot fer estralls...

Dit això, per a mi la peça ha tingut algun problema, per començar el càsting; el puto càsting. Sé que sóc pesat, però crec que el càsting és molt important i els personatges ens han de convèncer del que representen, tan en la manera d’actuar com físicament. La Mimí representa que és una noia molt joveneta, modista o costurera i tísica, malaltia lletja i mortal a l’època (meitat del XIX). Fer-la representar per una soprano, molt bona per cert, amb gran capacitat de matisar i bona veu, però de quaranta anys i amb una figura que la deu acostar als cent quilos... a mi m’ha grinyolat.

També he trobat pobre l’escenografia. Molt encertat que al llarg de l’obra nevés per fer-nos agafar fred fins i tot als espectadors, però en general l’he trobat escarransida, i en el segon acte excessivament atapeïda

En canvi que el director s’hagi pres algunes llibertats ho he trobat divertit, com en el cas de Musetta que a la festa de la nit de Nadal apareix acompanyada d’un home vell i ric, i per posar-lo gelós davant Marcello es treu les calces i les planti al cap del seu enamorat. A mi m’agrada que les noies, sempre que no ho facin forçades, es treguin les calces, és com l’avançament d’un futur lluminós i prometedor, i com he dit, aquest gest l’he trobat divertit. D'aquí ve el titol de l'entrada.

Els cantants penso que han estat a molt bon nivell i ha sabut fer brillar els millors moments de Puccini, compositor que sabia quan havia de fer emocionar als espectadors.

Anava a fer una comparativa amb Rent, el musical que Larson va estrenar el 1996 basat en aquesta òpera de Pucini, però no ho faré. Els que em coneixen ja saben el que penso.