Allegro

ALLEGRO

(al Teatre Goya)

En termes musicals allegro s'utilitza com a indicació del tempo, i indica ràpid i animat. Allegro és doncs un nom que li escau d'allò més bé a l'obra que s'ha estrenat avui oficialment al Teatre Goya, perquè és ràpida, animada i musical. Cor de Teatre és un elenc que molts vam descobrir amb Operetta, una obra on es feia un repàs al món de l'òpera amb música a capella a través del humor, oferint els passatges operístics més populars de Verdi, Mozart, Bellini, Offenbach i una pila més.

Doncs ara hi han tornat amb un espectacle similar, però amb una volta de clau més al humor, incorporant com a dramaturg i director escènic a Paco Mir, component del Tricicle. "Ens despertem amb música, viatgem amb música, escoltem les notícies amb música, comprem amb música, esperem amb música, sentim música que s'escapa d'habitacions, d'auriculars, de cotxes, te telèfons; ensopeguem amb músics pel carrer, amb cantants cridaners als bars, als restaurants, al futbol. Cantem per adormir als nadons, per entretenir-los i per recordar-los que 365 dies de música ininterrompuda fan un any i que empenyent anys arribarà un dia en que ens acomiadarem també amb música", diu Paco Mir, i així comença l'espectacle.

Un xicot està al llit i sona el despertador —una colla de cantants darrera seu—. El noi els dona un cop i "el despertador" s'atura, però com que no es lleva es torna a posar en marxa —fragment de Quadres d'una Exposició, de Mussorgsky—. Finalment es lleva i es pren un cafè —un altra fragment, ara de Peer Gynt de Grieg—, però amb un gag brillant amb la cafetera. De seguida ens adonem que estem en territori Tricicle, doncs el gag és marca de la casa, i així fins que cau (simbòlicament) el teló. No penso explicar ni un gag perquè se'm podria jutjar per assassinat, però puc avançar que són brillants i molt ben col·locats. Si puc avançar que els temes musicals són variats: Bach, Vivaldi, Gounod, Debussy...

En quant a l'execució —no la meva, que m'he comportat i no he explicat res—, sinó dels cantants i també actors penso que han assolit cotes molt altes; com a cantants ja tenien molta categoria, però penso que ara com a actors han millorat molt i tan l'expressió facial com la corporal ha sigut de molta altura. També cal destacar el moviment escènic, coreogràficament molt encertat i amb moments força difícils, ja que semblava que s'embolicarien tots els uns amb els altres. Una direcció musical molt bona de David Costa i els arranjaments de Pere-Mateu Xiberta han acabat d'arrodonir l'obra, espectaculars i gens fàcils de cantar, però els catorze cantants del grup són molt bons. Fa gràcia veure com tots porten el diapasó penjat del coll com si fós la medalla de l'amor.

Resumint, un espectacle que val la pena, per a tots els públics, que no necessita de coneixements musicals i del que surts content i animat, com si els del PP no haguessin dit cap animalada i el Pablo Iglesias no hagués fet demagògia amb els catalans de dues categories segons la seva procedència. El recomano. De tan en tant s'ha d'anar al teatre a passar-ho bé.