Nosferatu

NOSFERATU

(al concert de Halloween del palau de la Música)

L'any 1922 el director de cinema Friedrich Whilhelm Murnau va estrenar una pel·lícula que ha esdevingut de culte, com tantes d'ell; una peli muda, naturalment perquè l'anomenat cine sonor va començar amb The Jazz Singer al 1927. Murnau, un dels màxims exponents de l'expressionisme alemany, fascinat per Dràcula, la novel·la de l'irlandès Bram Stocker, va ser el primer en adaptar-la al cinema, però s'oblidà d'un detall: demanar permís i la vídua del escriptor, molesta, el demandà per no haver pagat drets d'autor. La productora, l'any 1923 no només va haver d'aturar l'exhibició sinó que es va veure obligada a destruir-ne les còpies existents. Per sort algun murri en va salvar unes quantes.

Avui al Palau de la Música s'ha fet el concert de Halloween a càrrec de Juan de la Rubia, improvisador, organista, professor d'improvisació de l'ESMUC i organista de la Basílica de la Sagrada Família, i ha posat música en directe al film de Murnau, recuperant una pràctica, la improvisació, que es remunta als grans mestres com Bach, Händel, Liszt o Chopin, i avui és molt reconeguda gràcies als músics de jazz.

D'entrada diré que per una pel·lícula muda de cinema expressionista alemany, una peli "de por" no es podia triar millor instrument que l'orgue, aquest instrument "estrany" perquè no n'hi ha dos d'iguals, que ens transporta a sentiments religiosos i per tant a culpa, pecat i remissió, o sigui a dolenteria, i Nosferatu ho era molt de dolent. Per entendre'ns, amb un flabiol fareu poca por, però amb el so que s'arrenca dels 3.800 tubs de l'orgue del Palau ens podem començar a espantar, per dir-ho fi, i Juan de la Rubia ho ha aconseguit.

Ha començat fort amb la obertura, insistint molt en les notes més greus produïdes pels pedals i posant-se melós més tard en les escenes de la Ellen, la dona de Hutter, l'esposa exemplar i bona que amb la seva candidesa ens alliberarà del monstre. Al llarg dels cinc actes del film, de la Rubia ha fet un repàs pels grans autors de la música culta europea passada per la seva faceta d'improvisador.

Per definir el que hem viscut aquesta tarda de diumenge al Palau se m'acut només un adjectiu "potent" i em penso que a la majoria de persones que omplien la sala els ha semblat el mateix, doncs quan s'ha apagat la última nota un aplaudiment eixordador ha envaït la nostra catedral de la música que ha obligat a l'intèrpret a sortir a saludar repetides vegades, merescudament.