Cinc

CINC

(al Versus Teatre)

Si he de dir la veritat, avui no sé com posar-m'hi, perquè he de fer una crítica negativa i em sap molt de greu perquè els cinc actors d'aquest musical són gent molt jove que estic segur que han posat molta il·lusió en aquest projecte. Em dona la impressió que als cinc intèrprets els han enganyat, que els hi han venut la moto de fer un musical, com si fos fàcil, i a falta d'una història els hi han fet creure que es podia fer a base de retalls. Doncs no és així.

El mal d'agafar trossos d'aquí d'allà és que no hi ha fil conductor creïble. Començar amb un tema de Jerry Bock i de seguida passar a un altra de John Kander només refiant-se de la paraula money, és molt forçat. I així anar enllaçant temes diversos amb sense massa coherència; l'un de Bernstein (un dels millors) i l'altra de Arlen (un altra indispensable)... sí, temes molt d'ells coneguts, al menys per la gent que estima el musical, però ¿com cohesionem el que li passa a un jueu de finals del XIX en la Rússia del tsar a un alemany l'any 1931?

Això sense parlar de la interpretació musical en que el color ha quedat monòton: una guitarra i una percussió limitadíssima: una caixa, un cajón i dos platets. Al final ens hem avorrit de tanta monotonia i repetició dels mateixos patrons. Un altre defecte que hi he trobat a la part musical ha estat la modificació in extremis de les melodies. Els autors treballen moltíssim el tema de la melodia i avui m'ha semblat que l'arranjador i director musical s'ha passat amb les ganes de "fer-ho diferent".

He de dir que he acabat desagradablement sorprès perquè entre els responsables de l'obra hi ha uns quants noms que tenia (encara tinc) en molta consideració, i per això he anat a l'estrena. Penso que un mal dia el podem tenir tots, començant per mi escrivint aquesta crítica i per això no cito cap nom. El que sí diré és que em sembla que estem pagant un preu alt, o molt alt per culpa de la síndrome de la TV. Estudiants que encara no s'han acabat de formar participen en concursos musicals de televisió; intrusos amb morro també hi fan cap, cantant o fent de jurat, i amb el sistema —que un tiet meu mig filòsof rural en deia d'inflaglobos— amb presentadors elogiant-ho tot amb un to molt elevat, passa bou per bèstia grossa, i a base de Gran Hermano, Operación Triunfo i Oh Happy Day i no sé quants programes més, situem al personal en un lloc que no (o encara no) els pertoca.

No puc acabar sense referir-me a la mal educada que a la fila del meu davant (la 5 de la grada B) ha engegat el mòbil fins a tres vegades. Quan li he recriminat, s'ha intentat defensar dient que estava fent una ressenya. Li he replicat que apart de tocar allò que no sona al espectadors de la fila de darrere seu, destarota als actors que de sobte veuen una cara il·luminada entre el pati de butaques. Emprenyada l'ha apagat i ha fet com els crítics que no es refien de la memòria i escriuen, a les fosques, en un quadern, habitualment gros, per poder fer lletra enorme en la penumbra; autèntics professionals. Com pot ser que encara hi hagi impresentables d'aquesta categoria?