Vagas y Maleantas

VAGAS Y MALEANTAS

(al Teatre Tantarantana)

Per si algú no ho sap, l'any 33 el govern de la República va publicar una llei batejada amb el nom de Vagos y Maleantes —per mal nom La Gandula—, referida al tractament de pòtols, proxenetes i altra gent de mal viure. Franco la va fer ampliar al 54 incloent-hi els homosexuals, no fos cas. Ara, però, anem a les "Vagas y Maleantas" del Tanta.

Cora als anys 30, Coral als 50, Corina als 80 i Corette als 90 tenen en comú que totes quatre van ser coristes al Club Café Maravillas, totes van estar a punt de fer-hi un concert com a solistes i totes van morir-hi perquè els va caure un focus en el moment d'iniciar-lo. Redéu quina mala pata! Ja mortes van anar a parar als llimbs, a la secció de Vagas y Maleantas,  departament on s'aturen les persones que van freqüentar locals poc recomanables, vaja de reputació dubtosa (els dels llimbs són molt mirats), i allí per fer mèrits per sortir-ne i a la vegada fer el concert de la seva vida que no van poder realitzar, n'organitzen un amb la Madonna d'artista convidada. Com podeu llegir la trama no s'assembla en res al Rei Lear.

L'obra és de Raquel Loscos, que també la dirigeix i a partir de la idea inicial (genial!) ha desenvolupat una trama molt ben lligada, divertida i esbojarrada. Com que la cosa frega una mica la ciència-ficció, abans de saber qui era l'autora vaig pensar que l'havia escrit Isaac Asimov un dia que anava assedegat i li havia fotut canya al Bourbon, però no L'escenografia és senzilla; al fons un teclat on la pianista acompanya (magníficament) a les quatre boges, perdó coristes, quatre focus gegants que fan una mica de tot, inclòs de seients i una tauleta auxiliar on hi ha el material que utilitzen per fer el treball social (!!!). Ho aneu pillant, oi? Doncs va per aquí.

Unes magnífiques Mercè Boher, Cinta Moreno, Patrícia Medina i Rocío Manzano fan els paper de les quatre noies, cantant i ballant d'una manera volgudament cutre perquè així eren quan feien d'artistes. Magnífiques actuacions que gràcies a una direcció molt bona mai s'escapen per les costures, clavant cada una el seu paper. Cristina Martínez és la pianista que no es limita a acompanyar. Menció especial al vestuari i pentinat, molt adequat a cada època que representen.

Una obra refrescant i eixelebrada, d'aquelles que en surts amb l'ànima contenta, i que quan arribes a casa la família et pregunta "de què rius"? Una observació: arribeu al teatre amb deu minuts d'antelació; us permetran paladejar els quatre cartells amb el currículum de les coristes. Val la pena llegir-los amb atenció.