Canigó

CANIGÓ

(al #dillunskabrota de febrer)

Quan Jacint Verdaguer va escriure el poema Canigó, en el que hi treballà al llarg de sis anys, penso que era molt conscient que creava una de les coposicions clau de la Renaixença catalana, un poema d'alguna manera "fundacional" de la nostra nació, desenvolupat a través de la figura mítica del Compte Tallaferro, ardit i ferotge lluitador contra els sarraïns. La història està situada al segle XI, època que els catalans suportaven invasions musulmanes constants.

I quan des dels #dillunskabrota vam tenir la possibilitat de tenir en Lluís Soler fent aquest espectacle teatral vam pensar immediatament que havíem de buscar un lloc divers als utilitzats habitualment en les nostres sessions; donar-li la màgia d'un entorn adient a la magnitud de l'obra situada a l'edat mitjana. Per sort la comarca de l'Anoia era línia de contenció dels invasors i te una nodrida línia de castells de l'època, quasi tots mig o totalment en ruïnes... menys un: el de La Torre de Claramunt. Imagineu-vos, doncs, com ens hem sentit els assistents escoltant la veu prodigiosa d'en Soler reverberant en aquelles pedres mil·lenàries.

La peça està estructurada en dues parts. En la primera, curta, l'intèrpret ens explica succintament l'obra, dotze minuts de classe magistral que ens situa entre la història i la llegenda, i canta l'origen de la nació catalana. A continuació, i mitjançant un canvi de llums senzill, però tremendament efectiu, els espectadors ens adonem que el que fins aleshores era docent es converteix en la veu que ens fascinarà amb els versos del poeta:

Amb son germà, lo comte de Cerdanya

com l'àliga que a l'àliga acompanya,

davalla Tallaferro de Canigó un matí...

I així avançant en una selecció dels més de quatre mil versos de l'obra, ens veiem immersos en una història de guerres protagonitzada pels comtes de Cerdanya i Besalú, una història d'amor entre Gentil, fill del comte i Griselda, pastora i en realitat reina de les fades del Pirineu i també la història religiosa protagonitzada per l'abat Oliva, que profetitza el naixement de la nació catalana.

Lluís Soler, a pit descobert s'enfronta sol i valent com Tallaferro a aquest prodigi i monument de la nostre literatura. Precís en la dicció, dient el vers com si fos (que és) música, controlant els tempos, els accelerando i els ritardando (més música) i acompanyat dels gestos que ho acaben de complementar, ens ajuda a comprendre la història. Magnífic, grandiós; penso que no hi ha ningú que reciti el vers com ell. Quan acaba dient els últims versos de Los Dos Campanars:

... i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra

al Canigó no el tiraran a terra

no esbrancaran l'altívol Pirineu.

el públic hem continuat en silenci, incrèduls de que aquella màgia s'hagués acabat, però per fi hem reaccionat amb una tanda d'aplaudiments memorable. Redéu que bé ens ho hem passat; tots hem sortit com si fóssim més bons catalans, millors persones i formant part d'un país que hauria de ser reconegut, no sé si m'explico...