La Parola Canta

LA PAROLA CANTA

(al Teatre Lliure de Montjuic)

Aquest capvespre feia una nit fantàstica i estava caminant tan tranquil pel Barri dels Espanyols de Nàpols quan m'he trobat a Toni i Peppe Servillo acompanyats de quatre amics. Xerraven animadament mentre passejaven en direcció a casa seva. M'han convidat i he passat la vetllada amb ells, dues hores fantàstiques i inoblidable entre música, cançons i històries, pròpies o de vells coneguts com Eduardo de Filippo... Bé, això és el que m'hauria agradat que passés, tot i que s'ha assemblat molt a la realitat, que no ha estat altra que la meva assistència a la funció d'aquesta nit a la Fabià Puigserver del Lliure amb l'espectacle La Parola Canta.

Aquesta muntatge, tot i el seu títol no és un concert musical en el sentit clàssic, tampoc és una obra de teatre ni uns monòlegs entre dos, ni un recital de cançons, ni... Torno a la meva fantasia. És una reunió entre amics en la que els dos germans napolitans ens han regalat de tot: poesia, cançons, històries, ben acompanyats per quatre músics extraordinaris anomenats Solis String Quartet.

D'entrada Toni Servillo s'ha arrencat amb un recitat a velocitats supersòniques en dialecte napolità on ha carregat amb el món. El sobretitulat no donava l'abast. Ha explicat, ha maleït, s'ha cagat en tot, des de l'hòstia consagrada de les hemorroides, fins a Sant Pere i Sant Pau mentre se la pelaven; s'ha recordat de la figa de la puta mare d'algú i s'ha quedat tan ampla. Sort que el germanet Fernández Díaz no hi era convidat o ens hauria envia el Fiscal General de l'Estat i el Tribunal Constitucional amb la Brunete.

Després ha començat un joc de teva meva amb el seu germà, cantant, recitant, gesticulant, tot sota l'encoixinat dels dos violins, la viola i el cello dels quatre fantàstics músics, moltes vegades percussionistes damunt els propis instruments. La música en gran part cançons napolitanes, tarantel·les, algunes conegudes com Maruzzella (Renato Carosone) i altres no pels profans d'aquest tipus de música. Tot i així hi ha hagut alguna "escapada" cap a temes ben diferents com el Blute Nur de Bach, alguna picada d'ullet cap a Pat Metheny o parts de Sconcerto de Battistelli (obra musical estrenada per Toni Servillo al Piccolo el 2010).

L'escenografia, mil·limetrada, semblava inexistent. Uns teló blau retro-il·luminat al fons de l'escenari per sobre on destacaven les figures d'intèrprets i músics, molt lleugerament enllumenats, de vegades només convertits en sombres xineses. Quan algú s'avançava cap el micròfon, quedava lleugerament sota un focus molt tènue. A mi m'agradat.

De les històries, un dels punts àlgids ha estat quan Toni ens ha explicat la història de Vincenzo di Pretore, un lladregot napolità que es posà sota la protecció de Sant Josep (el de la vara florida), molt al estil de la Camorra de la Campània, però que finalment mor en un tiroteig. Disgustat puja al cel a demanar-li comptes al seu protector (el que paga protecció a la màfia vol estar ben cobert) i el final de la història, per cert d'Eduardo de Filippo, ja us el podeu imaginar, o no.

M'aturo; no explicaré tot el que han dit, han fet o han cantat. Només us diré que aquest espectacle estarà en cartellera fins aquest diumenge, i si teniu ocasió d'anar-hi no us el perdeu. Apart d'entrenyable, divertit i trepidant, descobrireu com canten els que no són cantants, sinó intèrprets; canten amb tot el cos, no se m'acut altra manera d'explicar-ho. El Lliure ple a rebentar i el públic hem aplaudit i aplaudit. Els Servillo a Barcelona són molt estimats i ells ho saben.