FALSTAFF
(al Teatre Akademia)
Falstaff no és el títol de cap obra de William Shakespeare, és
molt més que això. És un personatge de ficció que apareix en tres drames del
bard i en un quart per referències, Falstaff també és una òpera del mateix nom de
Verdi i una pel·lícula d'Orson Welles titulada Campanades a Mitjanit. Dóna per
a molt el panxut.
El Sir John Falstaff d'avui fa un repàs per les obres Ricard
II, Enric IV i s'hi fa una última
referència d'Enric V, quan al principi d'aquesta obra mor abandonat pel rei. En
la major part d'aquesta adaptació és el company de correríes del príncp Hal
(futur Enric V). Un home gras, de panxa enorme, vanitós, jactanciós, covard i
mentider que passa la major part del seu temps bevent a la taverna del Cap del
Senglar en companyia de petits delinqüents que viuen de robar i manllevar, i les
úniques dones que coneix són bagasses. En un moment determinat Falstaff es
queixa de mal al dit gros del peu i dubta si és per culpa de la gota damunt la
sífilis, o la sífilis damunt la gota. Tot i així és un bergant simpàtic i amb facúndia.
El fil conductor ve amb seguretat de l'obra del gran Orson
Welles Midnight Shimes que va tenir
la idea d'unir aquest període amb l'esmentat cràpula.
La posada en escena és senzilla, però brillant, sense atrezzo ostentós; n'hi ha prou amb un
tron en un racó, quatre cadires i algunes botes de vi, doncs el luxe és el
propi teatre, amb el seu segon pis, i les columnes per on entren, surten i
s'amaguen de la justícia els brivalls. El vestuari tampoc és fet amb sedes,
domassos i robes cares, però molt encertat per representar cada personatge; una
corona, una capa, un vestit talar negre, donen el to exacte per a representar
des d'un rei fins a un jutge. Ambdues coses són responsabilitat de Ricard Prat
i Coll que ho ha clavat.
En quant a les actuacions han estat de gran qualitat i el
repte no és gens fàcil: 9 actors es reparteixen 36 papers. Seria mentir dir que
ningú ha destacat per damunt d'un altra perquè el personatge de Falstaff és
molt potent, i per allà on passa trepitja fort, començant pel seu físic, amb
una panxota descomunal, una poblada barba i escabellat com l'Orson Wells de la
peli, el Francesc Orella ha donat la mida exacte expressada amb la seva potent
veu.
Una boníssima i equilibrada direcció de Konrad Zschiedrich
ens ha portat dels moments més reflexius als més disbauxats, escenes de calma
(no massa) a altres desaforades i a crits, amb corredisses i aixecament de
faldilles de les bagasses, i és que Sir John era així. Jo ho diuen en un moment
de l'obra, reflexius, quan el jutge Shallow recorda nostàlgic: "les coses
que hem vist, oi Sir. John?" i li contesta Falstaff "sí, quan
escoltàvem les campanades de mitjanit, mestre Shallow". No eren molt
donats a anar a dormir d'hora i aixecar-se aviat com aquell entrenador de can
Barça.
La Akadèmia plena a vessar i el públic hem aplaudit fort
i amb ganes. Als actors se'ls veia molt contents; ho poden estar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada