21 de febr. 2016

Falstaff

FALSTAFF
(al Teatre Akademia)



Falstaff no és el títol de cap obra de William Shakespeare, és molt més que això. És un personatge de ficció que apareix en tres drames del bard i en un quart per referències, Falstaff també és una òpera del mateix nom de Verdi i una pel·lícula d'Orson Welles titulada Campanades a Mitjanit. Dóna per a molt el panxut.
El Sir John Falstaff d'avui fa un repàs per les obres Ricard II,  Enric IV i s'hi fa una última referència d'Enric V, quan al principi d'aquesta obra mor abandonat pel rei. En la major part d'aquesta adaptació és el company de correríes del príncp Hal (futur Enric V). Un home gras, de panxa enorme, vanitós, jactanciós, covard i mentider que passa la major part del seu temps bevent a la taverna del Cap del Senglar en companyia de petits delinqüents que viuen de robar i manllevar, i les úniques dones que coneix són bagasses. En un moment determinat Falstaff es queixa de mal al dit gros del peu i dubta si és per culpa de la gota damunt la sífilis, o la sífilis damunt la gota. Tot i així és un bergant simpàtic i amb facúndia.
El fil conductor ve amb seguretat de l'obra del gran Orson Welles Midnight Shimes que va tenir la idea d'unir aquest període amb l'esmentat cràpula.
La posada en escena és senzilla, però brillant, sense atrezzo ostentós; n'hi ha prou amb un tron en un racó, quatre cadires i algunes botes de vi, doncs el luxe és el propi teatre, amb el seu segon pis, i les columnes per on entren, surten i s'amaguen de la justícia els brivalls. El vestuari tampoc és fet amb sedes, domassos i robes cares, però molt encertat per representar cada personatge; una corona, una capa, un vestit talar negre, donen el to exacte per a representar des d'un rei fins a un jutge. Ambdues coses són responsabilitat de Ricard Prat i Coll que ho ha clavat.
En quant a les actuacions han estat de gran qualitat i el repte no és gens fàcil: 9 actors es reparteixen 36 papers. Seria mentir dir que ningú ha destacat per damunt d'un altra perquè el personatge de Falstaff és molt potent, i per allà on passa trepitja fort, començant pel seu físic, amb una panxota descomunal, una poblada barba i escabellat com l'Orson Wells de la peli, el Francesc Orella ha donat la mida exacte expressada amb la seva potent veu.
Una boníssima i equilibrada direcció de Konrad Zschiedrich ens ha portat dels moments més reflexius als més disbauxats, escenes de calma (no massa) a altres desaforades i a crits, amb corredisses i aixecament de faldilles de les bagasses, i és que Sir John era així. Jo ho diuen en un moment de l'obra, reflexius, quan el jutge Shallow recorda nostàlgic: "les coses que hem vist, oi Sir. John?" i li contesta Falstaff "sí, quan escoltàvem les campanades de mitjanit, mestre Shallow". No eren molt donats a anar a dormir d'hora i aixecar-se aviat com aquell entrenador de can Barça.
La Akadèmia plena a vessar i el públic hem aplaudit fort i amb ganes. Als actors se'ls veia molt contents; ho poden estar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada