Mendoza

MENDOZA

(a la Casa del Teatro Nacional, Bogotá)

¿Es pot dir sense passar per tòfol que de W. Shakespeare s'aprofita tot com el porc? Potser sona a irreverent, però és així i una vegada més ho han demostrat Los Colochos Teatro, els mexicans que han optat per portar una de les màximes obres del bard al seu terreny: la revolució de l'any 1910, la de Pancho Villa, Emiliano Zapata... Sembla mentida com encaixa tot a la perfecció quasi 300 anys després.

La peça comença amb les tres bruixes reduïdes a una sola que parla amb la veu dels personatges de Rulfo i algun de García Márquez explicant els seus auguris a una gallina (viva) i així anuncia a Mendoza (Macbeth), coronel de la revolució, que arribarà a general de brigada. Realment cap diferència important amb el text del d'Stratford. El que sí és important és l'adaptació en quan a llenguatge que ha estat una filigrana. Mai havia sentit col·locar paraules "mexicanes" com hijo de la chingada, pendejada o zopilote, el valor convertit en muy macho, con huevos, o la floreta que li tira Duncan a Lady Macbeth: Rosario, tan chula com siempre, d'una manera tan precisa, sense que res grinyolés, com si el mateix Shakespeare n'hagués supervisat la traducció.

L'adaptacio de Antonio Zúñiga i Juan Carrillo que a la vegada l'ha dirigit, és perfecte; talent sobre talent, i dotze actors en estat de gràcia han fet una pila de papers amb solvència i precissió. A més, per a mi, m'ha resultat altament gratificant la curiosa dicció dels actors. Tots sabem que els anglesos fan fortes inflexions en la veu al parlar i ja no diguem quan reciten Sahakespeare; doncs els mexicans, amb el seu particular castellà, també molt enfatitzat i de vegades inclús fent galls, encaixaven a la perfecció en el text del bard. Si no fos perquè el teatre on ho han representat era petit, de vegades em semblava estar al Barbican escoltant als de la RSC.

La posada en escena a quatre bandes i un espai buit al mig, sense pràcticament atrezzo, només quatre cadires metàl·liques en les que seien uns actors simulant ser públic al començament, ja que han accedit a la sala amb nosaltres els espectadors. La bruixa portava una llarga tela blanca embolicada al cos i amb aquest element han simulat la taula del sopar en que Banquo (el seu fantasma) ocupa el lloc de Macbeth, o en una escena bellíssima en que els actor aixequen a Lady Macbeth que porta la tela lligada al coll mentre un altra l'aguanta de lluny i es veu com si realment s'hagués penjat, tot embolcallat per una magnífica il·luminació.

Tragèdia brutal en que l'ambició no te aturador i ho taca tot de sang en una carrera boja d'assassinats i destrucció. Sí, la sang ha corregut generosament, fins el punt que jo que estava a primera fila, tot i la protecció que han intentat oferir-nos, hauré de portar un jersei a la tintoreria, doncs en el moment de l'assassinat del general Montaño (Duncan) la sang ha corregut generosament. En la meva opinió, és un dels millors —sinó el millor— Macbeth que he vist.

Acabada la funció el local s'ensorrava de tants i tan forts aplaudiment i crits de suport, fins al punt que la majoria d'actors no han aguantat la pressió i han començat a plorar. Jo no ho havia vist mai; públic i actors abraçats amb els ulls plens de llàgrimes. Ha estat una nit memorable. Jo ja la veia al Espai Lliure.

P.D. Aquest muntatge va guanyar el premi del Off d'Almagro l'any 2014 i va fer una passada per Madrid i algun lloc més del sud d'Espanya. A veure si ens pot arribar a Barcelona.