Missing

MISSING

(al Festival de Teatro Iberoamericano de Bogotá)

A John Kani li diuen l'avi del teatre Sudafricà. El perquè no ho sé, com tampoc fins ara sabia res del teatre d'aquest país. Sembla que és un home bel·ligerant amb com ha quedat el seu país després del apartheid —el fet és que les coses no han canviat massa— i ho expressa amb les seves obres teatrals. Missing, l'obra que he vist avui al FITB està clarament en aquesta línia.

La peça està pensada com a drama polític i humà doncs juga amb l'esperança i la lleialtat junt amb el concepte de llar en el sentit de pàtria, doncs el protagonista és un exiliat i els que han patit exili sempre enyoren el seu país (la seva llar). Amb aquests elements Kani opta per una posada en escena senzilla, clàssica diria jo —fins el punt que entre els dos actes hi ha teló—.

És la història de Robert Khalipa, nascut a Sudàfrica i que per les seves conviccions anti-apartheid va haver d'exiliar-se a Suècia, país de la seva dona, que va conèixer a la universitat de Cambridge. És un reconegut professor universitari que porta una vida acomodada; té una bona feina, una dona rica hereva d'un negoci familiar, i una filla que s'està doctorant en medicina, però... Khalipa hauria de ser feliç, però sempre està pendent del telèfon perquè ja fa nou anys que Mandela va sortir de la presó i ell espera una trucada que l'inviti a formar part del nou govern que els ha de portar cap a la pau i un futur millor. No l'han trucat perquè el seu secretari li ha fet una jugada... i no explico res més.

La posada en escena és, com ja he dit, molt clàssica en tots sentits, escenografia, mobiliari, il·luminació... podria ser una d'aquelles peces de Terence Rattigan tan angleses que passen en un espai molt tancat, tan en el primer acte —domicili suec dels Khalipa—, com en el segon —suite d'un hotel de Johannesburg—. Els diàlegs molt ben treballats, precisos i raonats en el cas del professor i més viscerals en el cas de la filla. La mare, una dona molt formada, fa de contrapunt.

El missatge que ens dona Kani és que l'exiliat sempre té un conflicte entre l'agraïment del país d'acollida i l'enyorança de la seva pàtria que va haver de deixar, i quan un s'ha acomodat, té una bona feina, una dona i fills, la solució és molt difícil perquè no depen d'una sola persona.

L'obra era en anglès amb sobretítols —per cert un anglès claríssim—, i el teatre estava pràcticament ple. El públic vam aplaudir força, però es va notar que no va emocionar massa; aquelles peces que no passen de notable.