17 de març 2016

La Rosa y el León

LA ROSA Y EL LEÓN
(al Festival Iberoamericano de Teatro de Bogotá)



L'any 2014 a Bogotá va passar un fet execrable; una dona, Rosa Elvira Cely va ser brutalment atacada, violada, empalada analment i finalment colpejada i estrangulada sense èxit. Va tardar cinc dies a morir. El seu atacant era un company de l'escola nocturna on la víctima assistia per millorar la seva situació laboral i econòmica. Va deixar una filla de dotze anys. Aquest fet va marcar un abans i després en la lluita per la igualtat i un grup de teatre compromès, "Teatro Inverso" ha muntat una obra de denúncia i conscienciació.
La peça és un monòleg que, sense tenir cap relació m'ha recordat la "Blanca Desvelada", per punyent. Una actriu apareix a escena arrossegant un pal, el pal amb que la van penetrar analment fins a destrossar-la per dins. Em sap greu ser tan explícit, però és que no se cap més manera de dir-ho i suavitzant-ho, i d'una manera entre innocent de la noia encara viva que es deixa convèncer pel seu botxí per anar a prendre una cervesa, i testimonial de la que ja és morta, ens explica els fets, fent anades i vingudes, endavant i enrere, parlant del seu pare, de com les noies primer s'enamoren del pare i més endavant busquen nois que s'hi assemblin. El seu assassí tenia les mans grans i piloses del seu pare...
Tot el relat està encoixinat per un músic, guitarrista, percussionista i alguna cosa més, que posa fons musicals. Un tercer personatge masculí fa de violador, forense i relator extern. En cap moment hi ha escenes de violència explícita, cosa que potser com a públic ens hauria convingut per fer alguna mena de catarsi. No, la violència ha quedat larvada  i no ens l'hem pogut treure del damunt. Hem quedat ben fotuts.
Una frase ha quedat flotant a l'aire: toda rosa debe marchitarse, pero a esta la segaron antes de tiempo. Ben cert. Lilian Hurtado és la responsable d'aquest Teatro Inverso, d'aquesta dramatúrgia i de la direcció. I ara, desprenent-nos dels fets, del fàstic i la ràbia de que passin coses com aquesta, i aplaudint la voluntat de la companyia de denunciar aquestes situacions execrables, i anant a la valoració com a espectacle, haig de dir que ha pecat una mica d'innocent,que li ha faltat una mica de mala llet i s'ha passejat excessivament en una ambient oníric que li ha restat contundència. Tot i així és un espectacle valent al que s'ha d'aplaudir.
La sala on s'ha fet l'obra, La Libélula Dorada, és un local alternatiuque que porta quaranta anys dedicat als titelles, disciplina molt poc habitual a Colòmbia, segons m'han explicat els responsables de la sala amb els que he tingut una llarga conversa, doncs he arribat tres quarts abans de l'inici de l'espectacle, cosa que m'ha permès xerrar amb ells. Estic descobrint un Bogotà ple de locals alternatius on es fan coses molt interessants. M'ho estic passant de motherfuck; utilitzo l'anglès per no dir de puta mare; òndia, ja se m'ha escapat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada