LA ROSA Y EL LEÓN
(al Festival Iberoamericano de Teatro de Bogotá)
L'any 2014 a Bogotá va passar un
fet execrable; una dona, Rosa Elvira Cely va ser brutalment atacada, violada,
empalada analment i finalment colpejada i estrangulada sense èxit. Va tardar
cinc dies a morir. El seu atacant era un company de l'escola nocturna on la
víctima assistia per millorar la seva situació laboral i econòmica. Va deixar
una filla de dotze anys. Aquest fet va marcar un abans i després en la lluita per
la igualtat i un grup de teatre compromès, "Teatro Inverso" ha muntat
una obra de denúncia i conscienciació.
La peça és un monòleg que, sense
tenir cap relació m'ha recordat la "Blanca Desvelada", per punyent.
Una actriu apareix a escena arrossegant un pal, el pal amb que la van penetrar
analment fins a destrossar-la per dins. Em sap greu ser tan explícit, però és
que no se cap més manera de dir-ho i suavitzant-ho, i d'una manera entre
innocent de la noia encara viva que es deixa convèncer pel seu botxí per anar a
prendre una cervesa, i testimonial de la que ja és morta, ens explica els fets,
fent anades i vingudes, endavant i enrere, parlant del seu pare, de com les
noies primer s'enamoren del pare i més endavant busquen nois que s'hi
assemblin. El seu assassí tenia les mans grans i piloses del seu pare...
Tot el relat està encoixinat per
un músic, guitarrista, percussionista i alguna cosa més, que posa fons musicals.
Un tercer personatge masculí fa de violador, forense i relator extern. En cap
moment hi ha escenes de violència explícita, cosa que potser com a públic ens
hauria convingut per fer alguna mena de catarsi. No, la violència ha quedat
larvada i no ens l'hem pogut treure del
damunt. Hem quedat ben fotuts.
Una frase ha quedat flotant a
l'aire: toda rosa debe marchitarse, pero
a esta la segaron antes de tiempo. Ben cert. Lilian Hurtado és la responsable
d'aquest Teatro Inverso, d'aquesta dramatúrgia i de la direcció. I ara,
desprenent-nos dels fets, del fàstic i la ràbia de que passin coses com aquesta,
i aplaudint la voluntat de la companyia de denunciar aquestes situacions execrables,
i anant a la valoració com a espectacle, haig de dir que ha pecat una mica
d'innocent,que li ha faltat una mica de mala llet i s'ha passejat excessivament
en una ambient oníric que li ha restat contundència. Tot i així és un
espectacle valent al que s'ha d'aplaudir.
La sala on s'ha fet l'obra, La Libélula Dorada, és un local alternatiuque que porta quaranta anys dedicat als titelles, disciplina molt poc habitual a Colòmbia,
segons m'han explicat els responsables de la sala amb els que he tingut una
llarga conversa, doncs he arribat tres quarts abans de l'inici de l'espectacle,
cosa que m'ha permès xerrar amb ells. Estic descobrint un Bogotà ple de locals
alternatius on es fan coses molt interessants. M'ho estic passant de motherfuck; utilitzo l'anglès per no dir
de puta mare; òndia, ja se m'ha escapat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada