Catatonia

CATATONIA

(al Festival Iberoamericano de Teatro de Bogotá)

Em dona la impressió que als colombians els agrada el cabaret canalla, perquè en poc dies ja he vist dos espectacles d'aquest estil. El primer no el vaig ressenyar perquè el vaig trobar més dolent que una puntada en cert lloc, un espectacle que em va recordar el destape dels darrers setanta espanyols, però el d'avui ja ha estat diferent, una barreja de cabaret alemany dels anys 20, circ cutre i teatre de barri. Catatonia és un espectacle musical en el que es barregen l'estètica circense i la decadència dels seus protagonistes.

Per començar la funció es fa en un local que és un restaurant anomenat A Seis Manos, situat en un barri un pèl conflictiu, doncs al sortir he preguntat a un policia si anava bé per anar a l'hotel a peu, i m'ha contestat que si anava sol no, no anava bé, que agafés un taxi, sisplau. Tornant al local és una mena de joia, doncs a més de donar menjar, hi ha perruqueria i llibreria on també venen sabates (?). Una barreja de cal Culleretes amb la Bodega Bohèmia de la meva joventut. Bogotà és així. A l'hora de l'espectacle avien als clients que estaven sopant en un sector del local, munten una grada de cadires, força incòmode i engeguen el xou. Val la pena veure-ho; l'inconvenient més gran és que durant la funció el local continua fent pudor de fregits d'empanada, però com deia la meva àvia, tot no es pot tenir.

L'espectacle en realitat és un musical —hi ha quatre músics en directe— i a la vegada una comèdia àcida que passa al camerino dels artistes, el xou a l'inrevés com Una Nit d'Òpera de la Cubana. Els actor van vestits de pallassos, però l'estètica és absolutament queer, des de la tia bona, que és un home, fins a la mestressa del circ, abandonada pel seu home que sembla que va anar a comprar tabac... Un jove orfe que la mestressa ha convertit en el seu esclau i un mag esquizofrènic addicte a les pastilles i atormentat pel seu alter ego, un pallasso calb que l'interpel·la a través del mirall del camerino.

La història és complicada i fins i tot confusa, exagerada i baladrera, però tan li és perquè estem immersos en un món irreal, exagerat, confús i provocatiu. El transvestit, en realitat una noia guapíssima, que en un moment determinat es treu la brusa i mostra el pit, però a continuació s'arremanga la minifaldilla deixant a la vista un paquet digne del millor Nureyev en malles blanques.

Ens ho hem passat molt bé i el públic que omplia la sala fins a la bandera ha aplaudit i cridat a cor que vols. Al final la companyia ha tret a ballar als espectadors. L'actriu guapa em volia treure a mi, però li he hagut de confessar que tècnicament jo era coix. Aleshores ha tret a un colombià i ens han donat una lliçó de vallenato que tothom ha quedat bocabadat.

Les meves felicitaciona a Juan Carlos Mazo, dramaturg i director de la companyia La Jácara Mojiganga pel seu treball arriscat, una mica com a trapezistes sense xarxa. jo ja me'ls imaginava en algun local del Paral·lel de Barcelona; hi farien carrera.