LOS BAJOS FONDOS
(al Festival Iberoamericano de Teatro de Bogotá)
Quan Gorki va escriure Els Baixos
Fons ja portava una llarga experiència d'iniquitatas en aquell període fosc de
la Russia zarista. La mort del pare, les estretors econòmiques i finalment el
traspàs de la mare el van abocar a buscar-se la vida amb a penes dotze anys.
Per sort entre la pila d'oficis que va fer, va anar a parar de mig passant a
casa d'un advocat, i això li desvetllà la passió per les lletres. Quan descriu
els personatges del lumpen, sap del que parla. Aquesta versió que he vist al Festival
de Bogotà és la que han fet els components del Teatre Nacional de Finlandia.
La posada en escena caòtica,
bruta, amb poca llum, el terra ple de papers i matalassos —alguns d'ells
ocupats— ja ens indica on estem; un semisótan on malviuen una colla
d'arreplegats, el graó més baix de la societat. S'endevina un pis superior una
mica més ben moblat. Sí, la casa del propietari que a canvi d'un ruble els
deixa viure allà amuntegats i en condicions infrahumanes. Al llarg de quinze minuts
cap actor diu res, tot s'esdevé sense paraules. Entra el borratxo fent
equilibris ensopegant amb tot; el lladregot pinxo que s'emparra al pis de dalt
on la dona del propietari ja l'espera per fer l'amor furtivament. De tan en
tant un esgarip del noi drogoaddicte que veu fantasmes... i de mica en mica
entrem en la normalitat. Es lleven la dona gran que és la única que cuina
alguna cosa, l'actor fracassat que ja no recorda el paper que va fer a Hamlet,
la jove prostituta que es passeja per l'habitació en calces... Però un detall
ens indica que hi ha entre ells una certa solidaritat: un dels últims a
comparèixer veu l'ubriac estirat a terra inconscient, en roba interior —fa molt
fred— i el tapa amb una manta. Ens han presentat als personatges sense dir ni
un mot, com si un relator mut ens ho hagués explicat fil per randa. Genial!
A partir d'aquí l'obra es va
desenvolupant segons el text de Gorki, més o menys i parlat. Veiem com la dona
del propietari maltracta a la seva germana perquè età enamorada del lladre
pinxo que és el seu amant, o com li demana a aquest que mati al seu home i així
és podran fer amb el "negoci". Com entre dues de les dones fan vestir
a la prostituta i l'arreglen perquè surti a fer el seu ofici, com el
drogodependent en un moment que es pensa que està sol es punxa... Tot és
desesperant, indigne, sense la més mínima esperança; al semisótan no hi entra
ni un raig de llum... però a la vegada és d'una gran bellesa poètica. Com ho ha
aconseguit Janne Reinikainen el director de l'obra i la companyia? La veritat
és que no ho sé, però és així.
Per altra banda val a dir que de
vegades l'obra es desmarxa sense saber mot bé cap a on tirarà, com en el moment
que tots els personatges es retiren cap a un costat de l'escenari i es posen a
tocar una música exagerada, quasi inclassificable que m'ha recordat el jazz que
feia un guitarrista noruec anomenat Terje Rypdal l'any 1968, cosa explosiva.
També ha estat curiosa l'entrada de la prostituta després de fer la seva feina.
No ho ha fet per la porta, ha baixat del cel despenjant-se per una seda
acrobàtica mentre recitava un poema d'amor. Perquè? no ho sé, però ha quedat
fascinant.
La sala on s'ha fet estava a
rebentar i el públic a reaccionat amb forts aplaudiments, els típics crits de
uuhhh uuhhh i altres expressions d'aprovació. Tothom ha sortit molt satisfet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada