SONGS OF LEAR
(al Festival Iberoamericano de Teatro de Bogotá)
En aquest FITB els espectadors hem pogut veure molt
Shakespeare, com en tants festivals, segurament perquè és el més universal dels
autors, però mai m'hauria pensat que es pogués muntar un espectacle sobre El
Rei Lear obviant el text; bé, tot no però quasi tot. El polonés Grzegorz Bral
ho ha aconseguit al front de la companyia The
Song of the Goat Theatre.
I ho ha aconseguit amb nota. La
grandesa d'aquesta posada en escena és aconseguir sentir i experimentar la
tragèdia des d'una perspectiva que no està sustentada en la paraula, ni en el
text, sinó en la música, una música que ens genera imatges on veiem i sentim el
que està passant amb Lear, amb Cordelia... Abans he dit "obviant la major
part del text", i així és perquè la gran part de les cançons són obres
creades amb anterioritat amb textos basats en cant gregorià i fins i tot en
l'evangeli de Tomàs, un evangeli copte apòcrif.
La música és de Marciel Rychly —per
a mi un absolut desconegut— i Jean-Claude Acquaviva, el líder dels A Filetta,
un dels millors conjunts vocals a capella
que jo conec, corsos d'origen. El director de la companyia, actua de relator en
els diferents quadres de que es composa l'obra. Comença quan Lear anuncia que
deixarà el regne a les seves filles i el conjunt ataca un tema joiós: "In
Paradisum" amb lletra basada en cant gregorià i així anem avançant. En
alguna de les cançons la lletra sí inclou textos de l'obra, però només en tres
dels dotze temes.
La habilitat del director i
dramaturg Bral ha estat utilitzar dos compositors absolutament diferents;
Acquaviva el coral litúrgic europeu, proper a la tradició cristiana que serveis
per explicar l'harmonia anterior a la repartició del regne. Els cants de Rychly
en una llengua antiga d'Egipte, el còptic, llunyà i herètic significa la
tragèdia. El resultat és insuperable. Com deia la meva àvia: hi ha gent que
rumia.
L'escenografia són 10 cadires
posades en semicercle on hi seuen els deu actors-cantants, cinc dones i cinc
homes. A mida que ens anem introduint en el tema s'aixequen, interactuen, per
exemple Lear amb Cordelia, mentre els que fan de cor es miren, s'esglaien...
tot en una perfecte coreografia lenta i molt mesurada. De tan en tant s'auxilien
d'algun instrument estrany com la Cora africana, però en molt poques ocasions.
El resultat és extraordinari;
sembla mentida com els espectadors veiem avançar la tragèdia —parteixo de la
base que la majoria d'assistents coneixen bé l'obra de Shakespeare— gaudint de
la meravella sonora que ens envolta i del moviment lent, però mesurat dels
intèrprets, abillats de negre tan els homes com les dones.
Abans d'iniciar la funció, un
rètol advertia que si al llarg de l'obra sonava un telèfon, l'espectacle quedaria
automàticament suspès. En principi em va semblar una advertència exagerada,
però vista la litúrgia de l'obra, ho vaig entendre perfectament. El xoc hauria
estat tan gran, que hauria sigut impossible continuar. Fortíssims
aplaudiment i les corresponents tandes de uuhhhs
ja habituals dels espectadors bogotans, també dits "rolos" o
"cachacos".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada