19 d’abr. 2016

Sí, pero no exactamente

SÍ, PERO NO EXACTAMENTE
(al #dillunskabrota d'abril)


Qui és la Sandra Rossi? D'on ha sortit? Que hi fa a Catalunya? Ah..., si haguéssiu vingut al #dillunskabrota d'ahir us en hauríeu assabentat, perquè a l'espectacle Sí, Pero No Exactamente ens ho explica —tot i que potser no exactamente—.
Nascuda a Buenos Aires, traslladada a Barcelona i vivint en un municipi de l'Alt Penedès des de fa una pila d'anys, de ben petita la seva àvia ja li va pronosticar la seva vocació de contadora d'històries, el dia que va veure com intentava convèncer al dentista que no li fes res, que a canvi ella li explicaria el conte de l'Esquirol Popi, que patia de mal de queixal. No va funcionar, però ho va intentar. Un dia la van portar al teatre i va descobrir quin seria el seu camí. Besnéta d'un anarquista català exiliat, amb poc més de vint anys va travessar l'oceà en busca d'unes arrels llunyanes... i aquí la tenim.
Val, val... però i l'obra? Cert! L'obra és un 1, 2, 15; una narradora, dos mons i quinze personatges, que són els que interpreta començant pel seu naixement a Argentina fins que s'instal·la a Catalunya (dos mons amb dues llengües), explicat, interpretat, cantat i ballat, i a la que el públic es distreu el fa participar fent efectes especials. Un crack!
És un espectacle farcit d'humor, de sinceritat i especialment de tendresa perquè comparteix, des del cor, una pila de retalls de la seva vida. Utilitza amb saviesa el bilingüisme, amb un castellà porteñochorar en contes de llorar— i un català perfecte que va començar a aprendre anant a comprar a la Boqueria... i quan ens té ben divertits, descollonats de riure, de sobte fa un gir sentimental que ens fa pujar una bola per la gola i ens emociona. No és gens fàcil fer això sense trencar el ritme.
El text és de la pròpia Sandra i la direcció de Jordi Giraval i m'atreveixo a dir que es nota que no s'ha autodirigit, doncs al llarg dels vuitanta minuts que dura l'obra, mai es desmarxa ni es queda enganxada en un gag graciós exprimint-lo com una llimona fins que es fa pesat. L'espectacle és àgil del començament al acabament.
Acabada la funció el públic es pregunta "però... tot això és veritat?". Jo no em vaig atrevir a preguntar-li i fins i tot vaig pensar que ara, després de fer aquest monòleg tantes vegades, potser ni ella mateixa ho sap. El que sí sé és que el menjador de can Kabrota, abarrotat d'un públic entusiasta va aplaudir i aplaudir fins a trencar-se les mans... per a continuació muntar les taules i fer-li em compte al pica-pica, que per això el posem.

3 comentaris:

  1. M'hagues encantat venir però a tot arreu no s'hi pot ser, que deia aquell

    ResponElimina
    Respostes
    1. I a nosaltres que hi fóssiu, però de moment esteu molt bé on esteu.

      Elimina