SÍ, PERO NO EXACTAMENTE
(al #dillunskabrota d'abril)
Qui és la Sandra Rossi? D'on
ha sortit? Que hi fa a Catalunya? Ah..., si haguéssiu vingut al #dillunskabrota
d'ahir us en hauríeu assabentat, perquè a l'espectacle Sí, Pero No Exactamente ens ho explica —tot i que potser no exactamente—.
Nascuda a Buenos Aires,
traslladada a Barcelona i vivint en un municipi de l'Alt Penedès des de fa una
pila d'anys, de ben petita la seva àvia ja li va pronosticar la seva vocació de
contadora d'històries, el dia que va
veure com intentava convèncer al dentista que no li fes res, que a canvi ella
li explicaria el conte de l'Esquirol Popi, que patia de mal de queixal. No va
funcionar, però ho va intentar. Un dia la van portar al teatre i va descobrir
quin seria el seu camí. Besnéta d'un anarquista català exiliat, amb poc més de vint anys va
travessar l'oceà en busca d'unes arrels llunyanes... i aquí la tenim.
Val, val... però i l'obra?
Cert! L'obra és un 1, 2, 15; una narradora, dos mons i quinze personatges, que
són els que interpreta començant pel seu naixement a Argentina fins que
s'instal·la a Catalunya (dos mons amb dues llengües), explicat, interpretat,
cantat i ballat, i a la que el públic es distreu el fa participar fent efectes
especials. Un crack!
És un espectacle farcit
d'humor, de sinceritat i especialment de tendresa perquè comparteix, des del
cor, una pila de retalls de la seva vida. Utilitza amb saviesa el bilingüisme,
amb un castellà porteño —chorar en contes de llorar— i un català perfecte que va començar a aprendre anant a
comprar a la Boqueria... i quan ens té ben divertits, descollonats de riure, de
sobte fa un gir sentimental que ens fa pujar una bola per la gola i ens
emociona. No és gens fàcil fer això sense trencar el ritme.
El text és de la pròpia Sandra
i la direcció de Jordi Giraval i m'atreveixo a dir que es nota que no s'ha
autodirigit, doncs al llarg dels vuitanta minuts que dura l'obra, mai es desmarxa
ni es queda enganxada en un gag graciós exprimint-lo com una llimona fins que
es fa pesat. L'espectacle és àgil del començament al acabament.
Acabada la funció el públic es
pregunta "però... tot això és veritat?". Jo no em vaig atrevir a
preguntar-li i fins i tot vaig pensar que ara, després de fer aquest monòleg
tantes vegades, potser ni ella mateixa ho sap. El que sí sé és que el menjador
de can Kabrota, abarrotat d'un públic entusiasta va aplaudir i aplaudir fins a
trencar-se les mans... per a continuació muntar les taules i fer-li em compte
al pica-pica, que per això el posem.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaM'hagues encantat venir però a tot arreu no s'hi pot ser, que deia aquell
ResponEliminaI a nosaltres que hi fóssiu, però de moment esteu molt bé on esteu.
Elimina