En Veu Baixa

EN VEU BAIXA

(al Teatre Lliure)

Quietly d'Owen Mccafferty, primer premi al Fringe Festival d'Edimburg s'ha estrenat en un moment en que el tema del terrorisme està d'actualitat a Espanya, amb motiu de la sortida de la presó d'Arnaldo Otegui. La qüestió és dolorosa i complicada, i les preguntes moltes vegades es queden sense resposta. "Què en fem, de la violència terrorista? Què en fem, de les víctimes i, la pregunta encara més complexa, què en fem dels victimaris?" es demana el director d'aquest muntatge Ferran Madico.

En un pub de Belfast en que l'any 74 hi va haver un atemptat perpetrat per un simpatitzant del UVF (Ulster Volunteer Force) es troben dues persones que en aquell moment en tenien 16; víctima i victimari s'enfrontaran quasi quaranta anys després amb un únic testimoni: l'encarregat del bar, un polonès que passa de tot i només vol veure un partit del mundial de futbol. El tema és sensible i aquí encara hi ha un element que l'hi fa més; els de l'UVF acostumaven a reclutar menors d'edat per perpetrar els atemptats, i al llarg de tota l'obra sura en l'enrarit ambient aquest fet cabdal: la responsabilitat dels menors, allistats sota l'aurea de convertir-se en herois fins el punt de presentar-los noies del seu entorn que es deixarien follar pel valent.

L'escenografia molt aconseguida de Damià Corfrén representa l'interior del pub—tot ell un graffiti en relació de les parets dels carrers de l'Ulster d'aquells anys que n'estaven plenes—, amb la sala a dues grades i una il·luminació perfecte d'Albert Faura que ha anat de la més cutre i freda, fluorescents al principi, per anar-se enfosquin a mida que l'ambient es carregava per culpa del que allà sortia lentament, com una mena de part amb fòrceps.

Els tres actors han estat molt bé, tan Xisco Segura en el paper de barman, quasi sense frases, convidat de pedra involuntari, com els protagonistes Òscar Rabadan en el paper d'ex militant de l'UVF i Francesc Garrido, víctima del cantó catòlic. Ben dirigits per Madico, però com que ningú no és perfecte, jo hi ha trobat que en certs moment l'obra dequeia una miqueta per culpa d'un alentiment o potser allargassar excessivament algunes escenes. L'Espai Lliure quasi ple i el públic ha aplaudit amb generositat, fent sortir als actors a saludar repetides vegades.

Per cert, el tema no és nou. Es va estrenar una pel·licula anglesa l'any 2009 dirigida per Oliver Hirschbiegel titulada Five Minutes of Heaven (Cinco Minutos de Gloria, en castellà) que va més o menys va del mateix, encara que a la peli la trobada es feia davant unes càmeres de la TV.