Esplendor

ESPLENDOR

(al Teatre Romea)

Aquesta és una peça política, de ficció en quant a que no és un cas real. L'acció passa en un país que no s'anomena, però de seguida ens adonem que és tercermundista, o que com a mínim està governat per un sàtrapa. També veiem que no hi ha estabilitat política i que "a fora" hi ha aldarulls, no sabem de quina magnitud, però n'hi ha. I perquè dic a fora? doncs perquè l'obra passa en un únic escenari: un saló del palau presidencial o del primer ministre.

En escena tres dones: l'esposa del mandatari —que per cert no deixa la bossa de mà ni per un instant, que sembla la reina d'Anglaterra—, una fotògrafa estrangera que no parla la llengua del país i una intèrpret que fa les traduccions, les tres esperant. Més tard s'hi afegeix la amiga íntima de la primera dama. Primer dubte: que hi fa una amiga en una sessió de fotos? El plenipotenciari s'endarrereix i mentrestant les quatre dones li foten canya al vodka, i comencen a sortir coses que no explicaré per no fer putadetes (spoilers).

Carme Portaceli ha fet una direcció una mica especial, començant per l'escenografia, amb el terra lleugerament inclinat cap a la platea. Al mig un piano blanc que feia de moble bar, carregat de copes i ampolles, un piano on l'amfitriona explica que hi toca el seu nét. Us puc assegurar que tocar un piano "d'adorno" carregat de cosetes de vidre és impossible; només se sent la dringadissa del cristall.  I el polític que no arriba, i al cap d'una estona es repeteix l'escena de l'arribada de l'amiga, amb els mateixos moviments i les mateixes paraules. Jo m'he sorprès perquè no he entès el significat, però és que ha passat més d'una vegada. Mentrestant la traductora , que es veu que era una cleptòmana empedreïda, anava robant cosetes, com per exemple el DVD de Toy Story i al final, no us ho perdeu, fins i tot les sabates de l'amfitriona. És quan m'he adonat que no entenia* res, que m'estava avorrint i que l'obra no tenia esperances (per a mi) de millorar.

Ha acabat d'espatllar l'espectacle un so molt dolent, potser perquè hi havia menys de mitja platea, per la nuesa de l'escenari, absolutament obert, amb aquelles parets que ho rebotaven tot, o possiblement les dues coses. No diré que les actrius ho hagin fet malament, em penso que han estat víctimes del muntatge que no donava per a més, i dic això perquè com a mínim a dues de les quatre actrius els he vist coses molt i molt bones.

A la sortida em vaig trobar amb amics que els va agradar i altres que opinaven el mateix que jo; no tots pensem igual. Com deia el meu avi, per sort no a tots ens agrada la mateixa dona, o acabaríem malament.

P. D. Dic que no ho he entès a risc de que algun teatrero em renyi pel meu atreviment.