El Coratge de Matar

EL CORATGE DE MATAR

(al TNC)

Escrit al programa de mà: "vull que els meus personatges tinguin el dret de preservar el seu enigma, el misteri, l'anonimat. No vull que sàpiguen qui són... només vull saber el que fan. No qui són". Paraules de Lars Norén, exactes i profètiques si les apliquem a l'obra que hem vist al TNC. La major part de comentaris que he sentit en el llarg trajecte de pujar una pila d'escales per després tornar-les a baixar per anar a la zona d'aparcament —gràcies arquitecte Bofill—, eren de l'estil "però qui cony era aquella gent" i "que cony feien?". El Sr. Lorén deu haver quedat plenament satisfet, doncs s'han complert els seus desitjos. Jo, però, no n'he quedat massa de complagut.

En una escenografia espectacular, una habitació plena d'andròmines, llibres, botes d'aigua, mobles, gerros i bustos de guix —semblaven d'emperadors romans— hi havia dos homes mig estirats en unes butaques i una noia dins d'una caixa de plàstic d'aquelles que contenen taronges o mandarines. Una metàfora? no ho sé. S'ha apagat el llum i quan s'ha tornat a encendre la noia ja no hi era i ha començat l'obra.

Sembla que el pare passa uns dies a casa del fill. No se suporten; no ho sembla, és així. Es maltracten verbalment, es tiren a la cara greuges contínuament, maleeixen l'un de l'altra. El pare evoca quan fa tres anys va morir la seva dona, però res en concret, diu que se sent vell, que està malalt...tot molt confús. Li pregunta al fill per una noia que va per la casa, com es diu, si és la seva nòvia, però el fill sempre li contesta de mala gana, crispat, posant-se les mans al cap com si tingués unes migranyes insuportables.

Finalment apareix la noia, acaba de sortir de la feina però no concreta massa de que treballa; per com va vestida sembla una puta: faldilla molt curta, ensenyant calça, escot generós amb pitrera sobresortint, wonder bra style, molt pintada. El xicot està molt bord amb ella i la noia simpàtica amb el pare, fins el punt de coquetejar i el pare quan el fill se'n va a dormir se la vol fer en el que sembla un intent de violació, però ella deixa que li abaixi les calces. Abans la noia s'ha queixar que el fill només la refrega, però no la penetra... A partir d'aquí he pensat "ja s'ho faran" i he esperat que l'obra s'acabés.

M'he avorrit, no he entès una pila de coses, com el moment en que el fill estirat a terra i agafat dels turmells del seu pare s'ha anat arrossegant per mig escenari mentre el vell caminava, o perquè quan estan sopant masteguen i mengen, però escupen l'aliment en un bol, i continuen menjant... i escopint. Aquí amés de no entendre res m'ha agafat fàstic. Ho deixo aquí.

La Sala petita del TNC a tres quarts d'entrada, que per ser el Dia de la Raza, trobo que deunidó. Suposo que aquella dona tan ben recosida i botoxada que llueix un cognom tan vistós com el de Llanos de Luna demà instarà a un jutge afiliat al PP i padrí de la cabra de la legió —que en realitat és un cabró, la cabra, no el jutge—, que els posi una querella per haver treballat en dia sagrat, esperant que els caigui un puro d'aquells que fan història. Ah, els aplaudiments, tebis.