LES DONES SÀVIES
(al Maldà)
Aquesta comèdia va ser la penúltima que va escriure Jean-Baptiste Poquelin,
més conegut com a Molière, i seguint el seu costum no va deixar canya dreta.
Satiritza sobre les pretensions acadèmiques en l'educació femenina, posant el
focus damunt els falsos intel·lectuals que només ostentaven afectació i de les
dones "sàvies" que seguien aquesta tendència i feien reunions
setmanals "molt cultes". Per fer aquesta crítica l'autor francès escriu un
embolic familiar amb una mare dominadora capaç de fotre al carrer a una criada perquè
parla sense seguir les normes de Pompeu —primera picada d'ullet per
advertir-nos que estem al segle XVII, però no—.
L'interessant del muntatge és que els vuit personatges de l'obra
original —s'ha prescindit d'un— els fan només dos actors: Enric Cambray i
Ricard Farré, tan els masculins com els femenins. L'obra comença amb una certa
calma, amb una escena en que Armanda renya a la seva germana petita, Enriqueta,
perquè es vol casar amb Clitandre, el seu enamorat, dient-li que hauria de fer
com ella, dedicar-se a més alts designis com l'art, la literatura... A partir
d'aquí l'obra comença a caminar de pressa fins a agafar un ritme endimoniat, doncs van apareixent la resta de
personatges: la mare, el pare calçasses, el poeta Trissotin que és un fantasma
que té les dones sàvies embadalides amb la seva retòrica buida, la minyona —que
no és una dona sàvia, i toca molt de peus a terra—, la tieta que es creu que
tots els homes estan enamorats d'ella...
Els canvis de personatge són molt ràpids de vegades fins i tot sense
desaparèixer de l'escenari. N'hi ha prou amb una jaqueta mig posada i canviar
de cantó de perfil per ser un home o una dona. Avui hem descobert dos Fregolis
catalans: el Cambray i el Farré, que s'ha deixat la pell defensant la funció
com a actors, transformistes i cantants, tal com ho feia l'italià.
L'obra, ja ho he dit, no estava ajustada del tot a l'original de Molière.
S'han pres algunes llicències —ja he citat a Pompeu (Fabra)—, però la més
espectacular i que ha donat més joc ha estat la del personatge Trissotin, fals
poeta i engalipador de dones sàvies en l'original, aquí amb el cognom de Cunill,
un apel·latiu innocent que pronunciat amb certa rapidesa sonava com Cuní, un
intel·lectual que al parlar utilitzava subordinades, ho emfatitzava tot,
s'escoltava i s'agradava. No dic res més, que encara us pensaríeu que estic
parlant d'algú conegut i jo conec a molt poca gent.
El Maldà ple com un ou; estan exhaurint les entrades dia a dia, i penso
que ho continuaran fent perquè el boca orella funciona a velocitats
supersòniques, apart que les riallades es deuen sentir des del carrer del Pi.
és una obra molt divertida, reconvertida de manera intel·ligent per l'equip
Cambray-Farré i Lluís Hansen com a dramaturg, amb una posada en escena molt
senzilla però eficaç i un vestuari sense ganes d'épater le bourgeois (estem amb Molière), però que funciona a la
perfecció.
No sigueu carallots, no us la perdeu que és una de les peces divertides
d'aquest octubre —l'antídot de Norén— i s'ha d'aprofitar. Com us podeu imaginar
els aplaudiments han estat memorables i no és difícil reconèixer quan els
espectadors ho fan espontàniament i amb ganes, o per compromís perquè l'actor
és el seu veí d'escala.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada