Paradís Pintat

PARADÍS PINTAT

(al Teatre de l'Aurora d'Igualada)

Aquest cap de setmana al Teatre de l'Aurora d'Igualada hem tingut unes sessions delicioses; la pallassa Pepa Plana ens ha portat Paradís Pintat, el seu últim espectacle estrenat el passat Festival Grec. La de Valls, que segons diu ella mateixa ja porta més de vint anys de nas, ha creat junt amb Ferrucio Cainero —a la vegada director—, un espectacle màgic, tendra i divertit que et passa avall com una vichissoisse al estiu, fresca i agradable.

I perquè Paradís Pintat? Doncs perquè l'obra comença (i acaba) així, amb un quadre de grans dimensions que representa un paradís on hi ha quatre àngels pintats; bé, un no sembla ben bé que estigui pintat. Sona una música sacra, orgue i cors celestials, i un dels àngels s'està avorrint, vaja s'està dormint directament, fins i tot està a punt de caure. Quan s'acaba la música no pot més i surt del quadre.

És un àngel vital, no fet per a la vida contemplativa, els resos i el cant gregorià; un àngel que vol fer coses, col·laborar, ser útil. No és massa convencional, doncs ensopega amb una caixa, pica amb la canyella de la cama i deixa anar una hòstia! que Déu l'hi envia llamps i trons; però de seguida demana perdó; és bona gent. Després d'un seguit de facècies, decideix que vol ser àngel de la guàrdia, però Déu li fa notar que no sal volar i després de moltes proves decideix fer aquest ofici, però al mar.

Pepa Plana parla poc, però domina molt bé l'expressió corporal i especialment la facial. Un pallasso diu molt amb la cara i ella sap transmetre una tendresa que a l'espectacle li va com anell al dit, és més, li és necessari. A mi m'ha fet pensar en la Giuletta Masina de L'Strada de Fellini, aquella mirada transparent, potser de persona un pèl curta, però bona persona i el punt exacte de candidesa que et desarma.

Però l'obra no és tota de colorins perquè al final, quan ja és àngel de la guàrdia submarina i ha jugat amb una pila de peixos —excel·lent projecció videogràfica en una cortina transparent que es desplega davant els espectadors— comencen a caure cap al fons del mar cossos de persones, primer un, que ella intenta recollir amb els braços oberts, però de seguida un altra i un altra i deu, vint... i no dona l'abast. Aquí l'obra et fot una plantofada, perquè fins ara havíem rigut, però ara s'ha acabat en sec i se t'humitegen els ulls davant el terrible espectacle del mare mortuum.

Al final Déu li pregunta si vol continuar d'àngel de la guàrdia submarí i ella, amb els ulls tristos, avergonyida fa que no amb el cap. "Vols tornar al paradís pintat del quadre?" li pregunta el Senyor, i ella trista fa que sí. Fi.

Explosió d'aplaudiments en una Aurora plena d'un públic emocionat. No m'estranya perquè és un gran espectacle en el que no cal ser fan dels pallassos, jo no ho sóc especialment. El que passa és que les coses ben fetes i amb ànima, sigui text, dansa, circ o el que encara s'ha d'inventar, amb una història bona per explicar, arriben allà on han d'arribar i emocionen, i aquest sentiment en teatre és com tocar el cel amb les mans, us ho puc jurar.