Dolça Sodoma Meva

DOLÇA SODOMA MEVA

(a La Seca Espai Brossa)

Els monòlegs, parlo de ls monòlegs amb textos seriosos, no dels de fer riure tipus club de la comedia (amb tots els respectes), són molt cabrons. Recordo el "Vostè ja ho entendrà" que feia la Carme Sansa, o "El bon lladre" que defensava (encara defensa) Josep Julien o "La mel" a càrrec de Xicu Masó. N'hi ha més, però aquests són els que m'han vingut al cap de bell antuvi. Dic que són cabrons perquè són una lluita sense trucs: un actor en front al seu públic; ni ajuts de secundaris, ni rèpliques ni (habitualment) escenografies fastuoses. Aquí només val un bon text, un bon actor i una bona direcció.

Dolça Sodoma Meva pertany a aquesta categoria que acabo de citar. Obra d'un francès, Laurent Gaudé, dirigida pel duet Sergi Marí i Montse González i interpretat per una, per a mi desconeguda, Enka Alonso que a partir d'ara seguiré amb interès perquè m'ha enamorat. Avanço que és una obra difícil perquè al principi costa una mica de seguir, doncs no estem acostumats que una dona convertida en estàtua de sal ens expliqui la seva història i la de la seva ciutat: Sodoma; però no ens precipitem perquè no és la història que coneixem, la de la dona de Lot, l'home bo i pietós que va ser salvat de la immundícia en que s'havia convertit la ciutat bíblica i castigada per mirar enrere.

Només d'entrar a la sala, veiem damunt d'una peanya la silueta d'una dona petrificada en sal —magnífica al·legoria de la noia embotida totalment en un tub de roba de punt d'un blanc immaculat—. L'imatge és molt suggerent perquè intuïm que sota la roba la noia va nua, i a alguns això ens és realment atractiu, perquè mentir. Explica una nit de festa a Sodoma quan de repent els habitants van veure com Gomorra, ciutat veïna, va esclatar en flames. De seguida van intuir que havia estat atacada i que ells, Sodoma, serien els següents.

No desvetllaré res més de la història, només diré que mica en mica la noia, relatora dels fets, va sortint del seu vestit de sal (sí, va nua) i ens explica el que va passar i perquè ella ho pot relatar, tot fet amb un verb clar i pausat dient, mil·limètricament una paraula darrera l'altra. El moviment escènica està molt mesurat amb moviments cadenciosos tan del cos com de les extremitats; molt bon treball d'expressió corporal. Es nota que hi ha una directora de moviment. De fons hi ha una banda sonora que va d'una música lleugera al so d'una tempesta, perquè plou i la pluja fon la sal... i ja no explico res més.

Per a mi és un molt bon text, dirigit i interpretat amb excel·lència per una actriu que em sembla que és menorquina i ens ha deixat una manera de dir dolça, al final voluptuosa, enamoradora, lleugerament illenca. La Frègoli de La Seca pràcticament plena d'un públic que ha aplaudit amb ganes.