Relato de un Náufrago

RELATO DE UN NÁUFRAGO

(al Teatre lliure)

Quan Juan Rulfo explica la història d'aquell genet que va estar empaitat durant mesos pels seus perseguidors, cavalcant uns i altres sense parar, dia i nit, sense beure, sense menjar sense descansar, glossa una història real... una mica exagerada. En una conferència va aclarir que es va inspirar en un fet real, on uns latifundistes van perseguir fins a la mort a un agricultor rebel. El fet, en realitat, va durar unes dues hores, però que ell es veia amb autoritat per exagerar-lo fins a l'extrem per donar-hi més rellevància. D'això se'n diu Realisme Màgic, corrent en que molts autors sud-americans van excel·lir, García Márquez entre ells.

Relato de un náufrago que estuvo diez dias a la deriva en una balsa sin comer ni beber, que fué proclamado héroe de la patria, besado por las reinas de la belleza y hecho rico por la publicidad y luego aborrecido por el gobierno y olvidado para siempre, és un relat curt en que Márquez es va inspirar en un fet real i que Ignacio García May ha adaptat per al teatre. No explico de que va perquè el títol ho diu quasi tot i el relat és sobradament conegut.

No tinc clar que sigui una obra molt adequada per adaptar al teatre, però partint de la base que amb tot es pot fer de tot, penso que aquí hi ha hagut un error de plantejament: un excés de realisme i una falta quasi absoluta de màgia. M'explico.

Repassant el text de Gabo, he trobat massa fidelitat a la lletra escrita i una recerca de realisme en la posada en escena: massa projecció videogràfica per dir que hi va haver una tempesta, que es van fer visibles els estels, la visió d'un avió de rescat... calia? Torno a insistir en el mateix, massa realisme i poca màgia. Calia tanta aigua? Àngel Llàcer es passa més de mitja obra sucat en una mena de piscina. Potser em faré pesat, però no hauria valgut la pena més màgia i menys realisme?

Penso que amb aquest plantejament l'obra ja ha començat llastrada i disminuïda i els que al seu moment havíem llegit la novel·leta no hem aprés res. Penso que els dos intèrprets no s'han pogut lluir, doncs la direcció de Marc Montserrat-Drukkner no hi ha pogut o sabut fer res. Llàstima; no és ni de lluny, al meu parer, el millor relat del Nobel colombià, però penso que es mereixia una millor adaptació... o potser no haver potinejat la seva obra. El Lliure de Gràcia ple, però els aplaudiments tebis.