Kolmanskop

KOLMANSKOP

(al Àtic 22)

L'autor d'una obra de teatre de text l'ha escrit per comunicar unes idees que han d'arribar al públic mitjançant la paraula. Hi ha moltes maneres de transmetre a l'espectador el missatge que conté l'obra, però en el teatre de text la paraula, penso, és el més important.

Que de noche le mataron

al caballero

la gala de Medina

la flor de Olmedo

Ho podem explicar amb gestos, amb dansa, amb objectes, i fins i tot —si som prou hàbils— ensenyant el cul, però si l'obra és de text s'ha de dir bé el text.

Dic això perquè últimament he sofert una certa proliferació de directors que no tenen prou en compte l'auditori en que fan les obres. No és el mateix un petit teatre muntat a la italiana amb només seixanta butaques en front els actors, que una gran sala a dues grades i tres-centes butaques a cada banda. No és el mateix un teatre amb un quart d'entrada o el mateix abarrotat de públic fins a la bandera. No és el mateix la Biblioteca de Catalunya, amb la seva sala gòtica, preciosa, però amb una acústica assassina, que l'Espai Lliure de Montjuic.

Tot això ve de que ahir vaig anar a l'Àtic 22, a l'estrena d'una obra on l'actriu ens explicava... doncs exactament no ho sé què ens explicava. L'Àtic és una sala a les golfes del Tantarantana, sota teulada. És molt llarga per la poca capacitat que té i segons quina mena de muntatge s'hi fa, l'audició és molt punyetera. En aquest cas s'hi han posat dues files de cadires i s'ha ocupat quasi tot la llargada de la sala. Doncs quan l'actriu estava a una punta, als de l'altra se'ns feia difícil plegar res. Si hi afegim que la protagonista parlava al més pur estil Fittipaldi, a unes velocitats increïbles, la cosa va empitjorar molt. En els moments en que l'actriu parlava a través un micròfon, la reverberació era francament molesta; una obra que dita a una velocitat normal hauria durat hora i quart, la va liquidar en escassos cinquanta minuts, i em sap greu perquè la Laura Tamayo, quan estava la banda on era jo, em va semblar una noia molt expressiva, que actuava molt bé amb tot el cos.

L'escenografia molt suggerent amb una mena de cordes penjant del sostre que no sé ben be que representaven, però feien bonic. La il·luminació també força aconseguida. Llàstima, si hagués sentit tot el que deia podria opinar amb més coneixement de causa.

Dia d'estrena amb un públic entregat, d'aquells que semblen tots col·legues o companys de feina i que aplaudeixen com a bojos, tots drets i cridant iuuu, iuuu...