UN OBÚS AL COR
(a la Biblioteca de Catalunya)
Jo amb els anys m'he tornat com una princesa; fins i tot estic temptat
de tenyir-me de ros el que em queda de cabells i fer-me tirabuixons, però la
meva dona, sempre equilibrada, no m'ho aconsella; li'n faré cas. Dic això
perquè cada vegada aguanto menys dinar fora de casa i no poder fer la becaina
al meu sofà estimat que és com un alter ego físic amb la forma del meu cul i
esquena, però a l'inrevés. Ah, els vells costums! i ahir per a mi va ser un dia
dur. Em vaig tenir de llevar molt d'hora (les 09:45) perquè havia avançat la
classe de piano per culpa de que tenia visita de rutina a oncologia, fa divuit
anys que hi vaig, —penso que els fills de puta no se'n van sortir de cargarse el sistema sanitario catalan,
perquè funciona molt bé—. A continuació tenia un dinar amb amics a Barcelona i
em vaig perdre la migdiada i per acabar-ho d'arreglar l'arròs que ens van
servir estava un pèl salat. Conclusió: entre pitos i flautes vaig passar la
tarda del lloro, amb la llengua com una espardenya per culpa del clorur de
sodi, i al capvespre a teatre. Amb aquestes condicions em va costar seguir bé
Un Obús al Cor.
Al marge del que he dit, penso que Wajdi Mouawad és un interessantíssim
dramaturg i també sé que l'existència que li va tocar viure no li desitjo a
ningú. Ara podria afegir "però ell se'n va sortir amb vida i va poder
emigrar al Canadà, que el va acollir"; cert, però segur que te el cor ple
de ferides mal cosides i la víscera aquesta és una pura cicatriu; tampoc diré que
les nafres del cor són pitjors que les del cos perquè no ho sé; sortosament jo
vaig tenir una infància molt feliç malgrat haver viscut una postguerra.
I doncs? Doncs que aquest peça no em va emocionar especialment i crec
que —apart del dia feixuc que portava— va ser perquè ja havia seguit totes les
seves obres que s'han fet a Barcelona, i aquesta, com a història, em va semblar
más de lo mismo. Penso que si hagués
estat la primera m'hauria fet plorar, però el que em va dir ja "ho havia
plorat".
Al marge d'això, s'ha de dir que l'Ernest Villegas en aquesta
interpretació s'hi deixa la pell, fa una actuació magistral i convenç.
L'escenografia és de les que "no fan nosa": una sola cadira, i les
diapositives al fons són pràcticament irrellevants i no prenen cap
protagonisme. Molt bé! En quant a la il·luminació diré que és molt bona, i
en aquest tipus de monòleg és molt difícil il·luminar... el què? De tot això
dedueixo que el Broggi i l'Utzet l'han dirigida bé.
El públic que omplia de Biblioteca ha aplaudit molt i els habituals
s'han aixecat dels seients i han cridat els bravos de rigor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada