Las Actrices Siempre Mienten

LAS ACTRICES SIEMPRE MIENTEN

(a l'Antic Teatre)

Dins del Festival Salmon, les boges —amb el més gran dels meus respectes— de El Pollo Campero, Comidas Para Llevar, ens van oferir una de les seves obres, performances, o com en vulgueu dir, perquè és teatre, però un teatre molt particular... campero, ell. Las Actrices Siempre Mienten és la última creació d'aquest grup, i com en Sekvantaro és un teatre una mica itinerant que li ve com anell al dit l'espai de l'Antic Teatre, tan ple de racons i raconets i on no hi ha espai per posar etiquetes.

Així l'obra comença al bar de l'Antic on la Cris Celada s'emparra damunt una cadira i ens explica que ens haurem de partir en dos grups, un l'acompanyarà a ella i l'altra a la Gloria March, l'altra actriu, ja que els vestidors són petits; anirem als camerinos perquè s'han d'arreglar i així avançarem temps. Allí, mentre es despullen i tornen a vestir per l'obra i es maquillen van comentant vivències sobre la seva carrera, pensaments, recorden actuacions, càstings... i en acabar, cap a la sala on ens retrobem amb els espectadors de l'altra grup.

Ja hi som. I ara què? doncs ara la parella d'actrius davant una gran pantalla faran una mica de tot. Assajaran escenes, com una en que s'han d'atonyinar l'una a l'altra, faran entrevistes de càsting, ballaran... tot de mentida perquè ja se sap que les actriu sempre menteixen, i els espectadors paguem entrada perquè ens expliquin això, mentides. De tant en tant a la pantalla surten explicacions, més o menys veritables... Com ja he dit El Pollo no fa teatre convencional, ni Shakespeare ni Lope ni Albee; per dir-ho d'una manera col·loquial, elles van a la seva bola. Hi ha uns moments molt aconseguits en que es projecten parts de pelis conegudes i elles des d'una taula on tenen l'ordinador fan el doblatge en directe amb uns textos molt bons que res tenen a veure amb la peli projectada.

Tot amb una continuïtat "relativa", amb tocs de records familiars, idees globals o no tan, o confessions "sinceres", com el moment en que la Cris diu quando vienen a  ver el espectáculo nuestros padres, no nos quitamos las bragas. En principi no és un espectacle per a gent clàssica, però inclús aquests, quan s'hi troben es diverteixen com a posseïts, ho he comprovat.

Si se li han de buscar tres peus al gat, potser aconsellaria escurçar algunes de les parts en que les accions es fan un pèl reiteratives, però això ja es cosa d'elles que, a mida que la vagin rodant —era una estrena—, captaran la resposta del públic i actuaran en conseqüència. L'obra la signa en la seva totalitat El Pollo, o sigui la Cris Celada i la Gloria March, tan en la dramatúrgia, com en la direcció i actuacions. L'Antic Teatre estava fins a la bandera d'un públic entusiasta. Llàstima que uns quants ho eren massa d'entusiastes, esvalotant i rient a crits fins el punt de tapar el que deien les dues performers, amb la qual cosa la resta ens perdíem part de les paraules. Que hi farem; no em cansaré de repetir el que deia El Gallo: hay gente pa`to.

Coñe! me n'oblidava: els dies 8, 9, 10 i 11 d'aquest mes El Pollo torna a l'Antic, o sigui que encara sou a temps de veure perquè les actrius sempre ens menteixen.