Yerma

YERMA

(al Teatre Akadèmia)

          Dir avui que Federico García Lorca és un dels grans escriptors en llengua castellana de tots els temps és una obvietat. L'obra que ens ha deixat ho confirma i si no hagués estat assassinat a 38 anys pels feixistes, ves a saber que hauria sigut capaç de llegar-nos. Maleïts siguin aquells salvapàtries —alguns que pensen com ells encara es passegen pel gobierno—. A aquesta purrialla els fan tanta por els bons poetes, els que connecten amb el poble, que si poden els maten, així, ras i curt, però deixem la ràbia i anem al que vaig veure ahir.

          Yerma forma part de l'anomenada Trilogia Lorquiana, i es va estrenar a Madrid l'any 1934 per Margarida Xirgu. Aquests dies se n'està fent una versió excel·lent al Teatre Akadèmia del carrer Buenos Aires de Barcelona. La direcció és de marc Chornet i l'adaptació d'ell mateix i Anna Maria Ricart. Sembla que l'obra de Lorca, tot i els anys que han passat des de la seva desaparició encara no es pot tocar i per això s'ha mantingut el text tal com el va escriure l'autor. Ens adonem d'això només al començar, quan de bon matí Juan li pregunta a la seva dona (Yerma) pasaron las yuntas? i ella li respon ya pasaron. Cony, m'he dit jo; paraula per paraula. El que potser s'ha diferenciat d'altres Yermas que he vist és l'evolució vital dels protagonistes, i m'ha semblat un encert. Una Yerma joveníssima, al llit, maca, preciosa, sexual, amb la camisa de dormir lleugerament arremangada, buscant al seu home, més gran que ella, sec, enjuto (com diuen en castellà). Està enamorada? busca sexe? Ben aviat ens adonem que no, però vol que la posseeixi, que la cubra —diu acostumada al llenguatge de les bèsties— perquè li faci un fill. No busca amor ni plaer, només que la folli (així de trist) per quedar prenyada. A mida que avança l'obra aquest desig es transforma en ràbia i la vida en tragèdia. Molt ben portada aquesta evolució per Chornet i Ricart.

          Diuen alguns experts, com Miguel García-Posada, que l'obra és calderoniana. i penso que tenen raó. L'honor, que obsessiona al marit, del qual tothom té clar que l'estèril és ell, la idea fixa de que ella s'ha de tancar a casa on no els falta benestar: las cosas de la labor van bien, no tenemos hijos que nos gasten... —redéu el que acaba de dir—. Sí, estic d'acord en que és una obra calderoniana.

          L'espai dissenyat per Laura Clos "Closca" és perfecte; un terra ple de sorra i al mig un llit. De mica en mica la resta de personatges van "plantant" uns ceps que al llarg de l'obra hi van afegint fulles verdes, raïms... fins que arriba el moment de la verema i ho van retirant tot i fan una pila per fer una foguera per la nit de celebració del final de la collita, la nit en que s'acaba desfermant tot. L'il·luminacio de David Bofarull molt bona, adequant-se en cada moment al que se'ns volia transmetre.

          Alba José, en el paper e Yerma està impressionant; recita amb desimboltura el precís i preciós text, un text que és com de porcellana fina, no es pot maltractar sota el risc de trencar-lo. Amb el cos ens expressa tot el trànsit pel seu viacrucis. Chornet l'ha elevat molt amunt i podria assegurar sense risc d'errar, que tots hem sortit del teatre enamorats d'ella. Això no priva que la resta d'intèrprets hagin estat a la mateixa altura, però Yerma és molta Yerma.

          L'Akademia plena com un ou d'un públic que ha anat seguit l'obra en un silenci sepulcral; ni tos, ni caramelets d'embolcall sorollós,  ni mòbils rebels... Pau i atenció, i al acabar aplaudiments desbocats, i merescuts.