BODAS DE SANGRE
(a la Biblioteca de Catalunya)
Madre / ¿què? / me voy /
¿adónde? / a la viña / espera / ¿quiere algo? / hijo, el almuerzo / déjelo,
comeré uvas, deme la navaja / ¿para qué? / para cortarlas / la navaja, la
navaja..., maldita sean todas y el bribón que las inventó. Així comença Bodas de Sangre amb una referència, ja d'inici, a la
sang vessada i a la que, possiblement, es vessarà.
Federico García Lorca era un poeta, un gran poeta i també un dramaturg,
i les seves obres teatrals estan plenes de poesia, d'una poesia que és la veu
d'un poble mitjançant les coplas, un
gènere autèntic arrelat a la gent i la seva terra.
Nana niño,
nana
del
caballo grande
que no
quiso agua.
El agua
era negra
dentro de
las ramas.
Cuando
llega al puente
se detiene
y canta.
¿Què dirá
mi niño,
lo que
tiene el agua,
con su
larga cola
por su
verde sala?
Però apart de la poètica, les obres de Federico són extremes com una
tragèdia grega, amb una força dramàtica poc comuna, i Bodas de Sangre és així.
La seva estructura ja és curiosa; els personatges són la madre, la novia, el novio, la suegra... només un té nom:
Leonardo, el mascle alfa que rebenta el seu cavall amb anades i vingudes davant
la casa de la novia, ara compromesa
amb el novio, però que abans ho va
ser de ell.
Crec que no cal explicar l'obra que ja és prou coneguda i que Oriol
Broggi i el seu equip han mostrat molt fidelment sota les voltes de la
Biblioteca de Catalunya. El terra de sorra —a banda de ser la marca de la casa—
representa una terra seca i mig erma, els vestits de les dones, negres només
amb els tocs blancs dels davantals de les minyones... El retràs d'una zona que
ha sofert anys i anys d'oblit excepte en els atavismes, presents i recordats
contínuament, la sang, les navalles. El masclisme acceptat per les dones palès
en els consells de la madre al novio. Con tu mujer procura estar cariñoso, y si la notaras infatuada o
arisca, hazle una carícia que le produzca un poco de daño, un abrazo fuerte, un
mordisco y luego un beso suave. Que ella no pueda disgustarse, pero que sienta
que tú eres el macho, el amo, el que manda. Deunidó.
Com he dit, Broggi ha estat molt fidel a García Lorca i penso que l'ha
comprès molt bé. Les obres plenes de poesia generalment són una filigrana que es
poden espatllar sent barroers. Algun problema? Penso que per a les persones poc
coneixedores de l'obra del poeta, els canvis de personatge repetint actors els
podria confondre, ajudats, o entorpits, per la il·luminació fosca, però
boníssima de Pep Barcons (felicitats!). Suposo que és un problema de
pressupost, doncs el de Fuente Vaqueros la va escriure per 12 actors, més un
número indeterminat de leñadores i mozos, i aquí s'ha fet amb 6 actors. Una
altra cosa ha estat el càsting. La Clara Segura ha fet un treball molt bo fent
de madre, però quan feia de novia, una noia de 22 anys m'ha xocat.
Hauria agraït qualsevol de les moltes actrius d'aquesta edat que han demostrat
tremp i categoria per fer el paper. Quedi clar, però, que això per a mi ha
estat pecata minuta.
Queda res per dir? Sí: el cavall —¡Ay caballo grande que no quiso el
agua!—. Que guapos són aquests animals i quin domini de Montse Vallvehí. Li van
donar un plus a l'espectacle que va fer que molts espectadors es posessin a
aplaudir —tot i que jo no comparteixo aquestes eufòries— a meitat de
l'espectacle. I per acabar treure'm el barret davant els acompanyaments
musicals de Joan Garriga i companys; suposo que encara són la Troba Kung-Fú.
Extraordinaris, un complement impagable!
Una nit màgica en un lloc màgic. Sou una perla la gent de la Perla, collons!
